Un finançament cuinat per un i pagat entre tots

El sistema de finançament autonòmic és el mecanisme que hauria de garantir que tots els ciutadans, visquin on visquin, puguin accedir a uns serveis públics fonamentals de qualitat semblants. És el repartiment del pastís comú de l’Estat autonòmic: tots hi contribuïm a elaborar-lo i tots hauríem de rebre una porció justa. El que no és acceptable és que la recepta es negociï pensant en un sol comensal i que a la resta se’ns ofereixin les miques. I això és, precisament, el que ha passat amb la proposta de reforma presentada pel Govern d’Espanya al Consell de Política Fiscal i Financera.

El primer que és inacceptable és l’origen de la proposta. No estam davant d’un plantejament treballat de manera multilateral entre comunitats autònomes, sinó davant del resultat d’una negociació bilateral amb Oriol Junqueras, líder d’un partit -ERC- que ni governa Catalunya ni, per descomptat, representa els ciutadans de les Illes Balears. Quina legitimitat té el senyor Junqueras per decidir com s’han de defensar els interessos dels ciutadans de les Balears? Cap. El finançament no es pot convertir en un menú a la carta pactat al marge de la resta.

S’ha intentat presentar la proposta com un avenç en equitat, quan la realitat és que s’han intentat complir les peticions fetes pel i per al separatisme. I, alhora, que el president del Govern d’Espanya s’asseguri continuar uns mesos més a la Moncloa. I el resultat d’aquesta negociació perversa ha estat un «no» pràcticament unànime de totes les comunitats autònomes. Ni tan sols Astúries ni Castella-la Manxa, governades pel PSOE, l’accepten. María Jesús Montero ha aconseguit en la seva proposta un «no» immensament majoritari.

Però el problema no s’acaba aquí. La proposta ignora completament les necessitats reals de les Illes Balears. Rebaixa el pes de la insularitat en el càlcul de la població ajustada, com si el fet de ser illes avui generés menys costos que ahir. Res més lluny de la realitat. Mantenir serveis públics en un territori fragmentat, depenent del transport interinsular i amb sobrecostos estructurals evidents, exigeix millors recursos. A més, el model continua sense tenir en compte ni la població flotant ni el fort creixement demogràfic, factors que tensionen la prestació dels serveis públics a les nostres illes.

Convé recordar que aquestes reivindicacions no són noves. Formaven part de les al·legacions que el Govern de Francina Armengol va enviar el 2022 al Ministeri d’Hisenda. Resulta, com a mínim, incoherent, que avui el Partit Socialista de les Illes Balears defensi acceptar un sistema que no inclou cap d’aquells ingredients que aleshores considerava imprescindibles per a un repartiment just.

Hi ha, a més, una línia vermella que el Govern de les Illes Balears no permetrà que es travessi: l’atac a l’autonomia tributària. Els ciutadans de les Illes Balears varen exigir alt i clar que no volien l’impost a les herències, l’impost més injust de tots. I el Govern d’Espanya no pot pretendre imposar que es recuperi, en contra del mandat de les urnes. Es pot discrepar sobre la política fiscal, però el que no és admissible és que es pretengui decidir des de fora quins imposts s’han de servir a la nostra taula. És una mostra més del centralisme jacobí d’aquells que es defineixen com a federalistes.

Tot i això, sempre hem defensat que s’havia d’obrir el debat i posar una proposta damunt la taula. Això ha passat, i ho valoram, però ara toca negociar. I fer-ho de veritat: entre tots, amb transparència i amb equitat. Les Illes Balears estaran en aquesta negociació per defensar allò que ens correspon. Perquè són reivindicacions que consideram que formen part del consens social i polític d’aquestes illes. El que no farem serà acceptar un repartiment injust ni conformar-nos amb les miques d’un pastís que també hem ajudat a cuinar.