El nou sistema de finançament autonòmic, el moment de la responsabilitat

La caducitat des del 2014 de l’actual sistema de finançament autonòmic (SFA) és una gran anomalia del sistema polític espanyol. Cal recordar que més de dos de cada tres euros dels pressupostos autonòmics provenen del SFA i que les autonomies gestionen la columna vertebral de l’estat del benestar.

La diagnosi tècnica del model de finançament és prou coneguda. El que cal és la valentia política per trobar un punt d’equilibri entre els interessos contraposats de les comunitats autònomes (CA). A això cal sumar-hi el canvi de paradigma polític, on les majories absolutes són cosa del passat. Davant això els partits polítics haurien d’oblidar els seus interessos a curt termini i tenir, en canvi, una visió institucional per cercar un acord transversal.

En aquest context el PSOE, a través del Govern espanyol, ha fet una passa endavant treballant i presentant una proposta de nou SFA. L’element clau a destacar és la valentia de formalitzar una proposta concreta, de manera que s’enceta el meló i s’acaba aquesta etapa on ningú movia peça. Pot agradar més o manco, però ara ja tenim elements tangibles sobre els que cal discutir. Parlo de valentia perquè en política destruir sempre és més fàcil que construir i més en un tema territorialment tan sensible com el del finançament.

Amb la presentació d’aquesta proposta s’inicia una nova etapa, la de la responsabilitat. Però és una responsabilitat global, de tots, perquè a les Corts Generals ningú disposa de majoria absoluta. Això vol dir que ni el Govern espanyol pot imposar la seva proposta sense negociar, ni els partits de l’oposició, i aquí pren protagonisme el PP, pot simplement votar en contra sense haver de carregar amb la responsabilitat de no haver-se assegut a negociar.

És cert que el PSOE/PSC ha negociat l’actual proposta amb un dels partits amb representació al Congrés, ERC. També ho feren González i Aznar amb CIU. Amb la mirada llarga tots convindrem que foren acords positius per a la globalitat d’Espanya. Per què aquest no podria tornar a ser el cas?

Tanmateix, l’actual proposta necessitarà més partits. I aquí la gran pregunta és quina serà l’alçada institucional del Partit Popular de Feijóo. Pel que hem vist fins ara sembla que està optant per l’estratègia del que en castellà s’anomena «el perro del hortelano». De fet, el dissabte 10 de gener Feijóo va anunciar que fins d’aquí a un any el PP no anunciarà la seva proposta per al nou SFA. Tot plegat, el que fa el Feijóo és un intent d’escapisme de les seves responsabilitats com a principal partit de l’oposició.

I, finalment, on queda el Govern i el PP balear? Mai un Govern, havent fet tan poc, ho havia tingut tan fàcil, ja que sense haver mogut un sol dit, ni bilateralment ni multilateral, s’ha trobat, d’entrada, amb una proposta que sense perdre posicions relatives li permet augmentar el finançament al voltant d’un 10%, 412 milions d’euros. Retracta el tarannà institucional del Govern la reacció del vicepresident Costa el passat divendres quan es posicionà radicalment en contra sense, com ell mateix reconegué, haver analitzat amb detall la proposta.

En qualsevol cas i atesa la magnitud de la proposta feta per a les Balears seria una errada històrica, com a mínim, oposar-se a negociar. Si el Govern considera que pot haver-hi qüestions millorables i vol ser creïble davant la societat balear cal que: (a) concreti el guany potencial de les seves propostes alternatives, enfront de la certesa dels 412 milions d’euros addicionals i (b) la presidenta Prohens ens ha d’assegurar que les seves hipotètiques queixes o contrapropostes compten amb el vistiplau dels seus companys, per exemple, d’Andalusia, Extremadura, Cantàbria i Múrcia, de manera que s’inclouran com aesmenes del PP nacional en la tramitació parlamentària de la llei.

En definitiva, estam davant d’una finestra històrica. La llei del SFA no és una llei de dretes o esquerres, és una llei sobre l’estat del benestar. És el moment de la responsabilitat de tots.