Carta 77

Fa pocs dies que Alberto Núñez Feijóo feia balanç de l’any polític 2025 dient que ha estat el pitjor any del pitjor govern que hem tingut fins ara en democràcia que, com era d’esperar, ha estat el de Pedro Sánchez, un govern que ha col·lapsat absolutament; és a dir, ha fet aigües per tot arreu. És fàcil donar les culpes als altres, rentar-se les mans —com si la cosa no anés amb nosaltres—, de treure’s les puces del damunt i quedar així tan amples. Resulta que culpabilitzar o passar la patata calenta als altres és un dels esports principals de la classe política i, al capdavall, de tots plegats. Assumir les responsabilitats i llurs conseqüències és una mica semblant a veure una pel·lícula de ciència-ficció, d’un demà encara molt llunyà i que està fora del nostre abast. Ara per ara, amb una certa convicció avalada pels fets i les accions, podem dir que hi ha pocs candidats creïbles, potser per la manca de qualitat moral, per la incapacitat per a dur a terme amb coratge i coherència aquell exercici d’autoexamen que es demana a qualsevol que té un càrrec públic. És això mateix el que Plató posà en boca de Sòcrates abans de ser condemnat a mort: «Una vida no examinada no és digna de ser viscuda per l’ésser humà». Mira’t a tu mateix, en primer lloc. És quelcom semblant al que estava escrit en el frontispici del temple de Delfos: «Coneix-te a tu mateix» i «res en desmesura», com a exhortació a mirar cap a dins, al més íntim d’un mateix i a la vegada com a crida a la moderació i al seny. Així i tot, amb un rerefons polític i filosòfic, voldria fer esment d’aquest exercici d’autoexamen totalment necessari, com si fos una exhortació i a la vegada una reprovació cap als polítics que no estan a l’altura de les circumstàncies. Si ens cenyim tan sols a la ideologia de partit, aleshores només s’aconseguirà proporcionar una aparença de legitimitat, quan en realitat allò que la fonamenta és la dictadura, el temor a la pèrdua d’influència entre la gent. La ideologia en el moment que es desvirtua ens porta finalment a la «pau dels cementiris». Per damunt de tot això, està la veritat i la veritat és sempre revolucionària. En qualsevol cas, allò que compta en política no són les bones intencions, sinó els resultats, i per això han d’anar acompanyats de coratge i honestedat per tal de produir canvis en el futur. La nostra identitat individual no es mou simplement en l’àmbit del privat, com si estiguéssim exclosos de la participació política, al contrari, està lligada a la transcendència, a allò que ens depassa i que no és mai una cosa que es pugui comprar. Aprofitant que estem a la vigília de l’Epifania, vull recordar una efemèride que s’esdevingué el 6 de gener de 1977, ara fa quaranta-nou anys, el manifest Carta 77. Recomanaria a tothom, i especialment als polítics, la seva lectura, que fou signada pel reconegut filòsof Jan Patočka, Jiří Hájek i Václav Havel, i dues-centes quaranta persones més que pertanyien a tots els àmbits de la societat txecoslovaca, adreçada al president d’aleshores, Gustav Husák, que havia firmat diversos convenis d’obertura l’any 1976 com el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, però que a l’hora de la veritat fou pura hipocresia, ja que es varen incomplir i no arribaren al coneixement de la ciutadania, i tot seguit l’opuscle Sobre la pau perpètua, un escrit d’Immanuel Kant que se situa dins del marc d’una filosofia de la pau que s’aconsegueix gràcies als esforços individuals i col·lectius. Carta 77, que es va distribuir de manera clandestina per tot el país i que va arribar a la premsa internacional a través del diari Le Monde, uneix l’inconformisme més impetuós de la joventut amb la reflexió madura sobre els fonaments ètics, polítics i jurídics de la crítica al règim comunista. El suport fou tan gran que les autoritats es varen esborronar del seu èxit fins al punt de promoure una campanya de desprestigi contra els portaveus del document. Recordeu la màxima dels dictadors, «divideix i guanyaràs», que es pot aplicar a tots els àmbits de la vida. En català, la versió íntegra, la podeu trobar en el magnífic llibre de Jordi Casasampera, La filosofia de l’escena teatral en Václav Havel, amb el qual faig aquesta reflexió. La Carta és un text sense retòrica, mancada d’emotivitat i atacs personals, que es fonamenta tan sols amb elements jurídics concrets, tot i que, va desencadenar un pensament crític incommensurable i va fer possible desenvolupar tota una sèrie d’activitats a favor de la llibertat i la democràcia. Té dues parts totalment diferents, tal com explica Casasampera: la primera és la denúncia detallada de tots els drets vulnerats, i la segona, és un intent d’humanitzar la societat en conjunt, que es respectin els acords que havien estat firmats abans i que eren d’obligat compliment. Quines són les denúncies que fan? Per exemple, que el dret a la llibertat d’expressió, que estava garantit per l’article 19 del primer pacte, era il·lusori; que la majoria de la població estava privada de la possibilitat de defensar-se a si mateixa i esdevenien virtualment víctimes d’un apartheid; se’ls nega el ‘dret a no tenir por’, perquè eren forçats a viure amb el perill constant de perdre la llibertat de treballar i altres alternatives, si expressaven les seves opinions; la llibertat d’expressió pública és suprimida a causa de la direcció centralitzada de tot mitjà de comunicació i de tota activitat editorial i cultural, etc. Havel era la cara pública de Carta, però el qui va imprimir l’ethos fonamental fou Patočka, que no es va inclinar davant cap tirania. Potser, com esmenta Casasampera, ell es va mantenir en l’exigència platònica que en cap circumstància no pot fer-se el mal, sigui quin sigui, perquè l’ànima no ha de patir cap dany, i cometre injustícia la danya. Carta 77 ha estat un referent moral que ensenyava que es podia dir la veritat fins i tot en el marc de la mentida institucionalitzada. A bon entenedor, poques paraules.