Galmés i Verger, Llorenç: més futur que passat?

Aquests dies, la capacitat humana de fer ridícul ha quedat més que palesa. En temps de súbites aparicions de politòlegs especialitzats en política caribenya, més val no fer mostrar els peusi fixar-se en els gestors institucionals de ca nostra. Més que res, per higiene mental. Es podrà pensar que dins el vesper que és l’actual Mallorca, trobar un dirigent discret, d’aspecte delicat, pàl·lid de cara, amant de la música i de veu aflautada, deu ser missió impossible. I si endemés ha d’estimar «lo nostro» i tenir un elevat sentit espiritual, hom arribaria a la conclusió que ja no se’n troben, de personatges així. Però si a sobre, li afegim que ha de ser amant d’aquelles tradicions que, desgraciadament, comencen ser a ser més folklòriques que cap altra cosa, la recerca començarà a ser catalogada de pèrdua de temps. Si a totes aquestes característiques li hem d’afegir l’apelatiu de «feiner», hom pensarà que no existeix, tal òliba blanca. S’equivoquen: aquest retrat és el de Llorenç Galmés i Verger, actual president del Consell de Mallorca.

El santanyiner és, a nivell nacional, un dels pocs polítics del Partit Popular que governa sense masses problemes amb VOX. Els seus homòlegs valencians i andalusos han tingut moltes més trifulgues amb la formació de Santiago Abascal que ell. Acordant els pressupostos de la institució que presideix d’una manera relativament còmode. Que l’oposició tingui un paper més que simbòlic deu ajudar, amb tres dels seus portantveus a la corda fluixa, sense saber si repetiran a les properes eleccions. Pel que sembla, poden haver-hi molts canvis en un any i mig. És massa d’hora, però tot fa pensar que més d’una de les avui formacions opositores presentaran unes llistes notablement diferents a les del dos mil vint-i-tres.

És cert que hi han hagut moments violents - la defensa del català, per a Galmés, és una línia vermella - al llarg d’aquests dos anys i mig de coexistència amb els de Pedro Bestard. Però fent un balanç, es podria arribar a la conclusió de que la diplomàcia ha estat, per ara, la nota regnant. Consultades diverses fonts, totes coincideixen: la capacitat de feina de l’economista per formació, polític per ambició i músic per vocació és reconeguda per quasi tothom. Potser haver-se criat en una bugaderia - la seva família en tenia una - li ha marcat cert caràcter estajanovista, cumplidor.

Es podria adduir que la seva pedra a la sabata pot haver estat Turisme. A pams. Abans de pronunciar-nos amb massa rotunditat, potser s’hauria de saber amb exactitud el punt de partida: l’herència rebuda de l’anterior equip de govern. En línies generals acceptable en quan a l’escala d’iniciatives innovadores. També del nivell de diàleg existent amb els diferents actors empresarials i sindicals implicats. Però possiblement no del tot reeixida a nivell administratiu. Potser no hi varen haver «milers d’arxius a una habitació». Però sí molts expedients esperant signatura, sense tancar. En paraules d’un bon coneixedor de la casa i conegut misser administrativista de Ciutat, «sense massa raó de no resolució». Quan es parteix des d’aquest punt de partida, potser acaba essent lògic que les relacions laborals - i fins i tot polítiques - es vagin deteriorant. Potser ara, amb un nou conseller de caire conciliador «per se», el maridatge amb el funcionariat i les diferents patronals millori. Emperò, haurà de voler assessorar-se bé.

Ara bé Galmés té dos reptes. El primer és explicitar de manera coherent i lògica la feina de la institució que presideix als nous arribats, que cada pic són més. Quan es diu «nou arribats», es vol dir a la població no mallorquina. Això inclou, efectivament, a l’allau d’alemanys, escandinaus, polonesos, llatins i nord-americans que en els darrers trenta anys han vingut a viure a la illa. Fer-la més transversal, extensible i visible al conjunt de la població. Que convertirien el seu president en un cobejat actiu electoral, per altra banda. Per això caldria una Comunicació Corporativa d’ample radi i presencialitat elevada. Dirigida a nínxols per ara molt estancs de la població illenca. La que ho va entendre millor va ser Maria Antònia Munar i Riutort. Clar que ho va acompanyar d’altres herbes, la qual cosa no és del tot recomanable des d’un punt de vista penal. Per a assolir aquesta major notorietat entre segons quines capes, Galmés hauria de pensar com establir comunions de llarga durada amb la societat civil. Aconsellar-se bé, en definitiva.

L’altre objectiu seria el d’intentar solucions reals per a la crisi habitacional que flagel·la la nostra comunitat i gran part d’Europa. Certament, no entra dins les competències del Consell. Però el votant mallorquí apreciaria sobremanera que la institució insular mostràs no ja sensibilitat sobre el tema, sinó iniciativa, capacitat de resolució i, en definitiva, gestió.

En les seves mans està el voler ser un polític amb més futur que passat.

Suscríbete para seguir leyendo