El que molesta no són les conferències: són les doctores

Durant anys vaig creure que el feminisme era sobretot treball: recerca, divulgació, rigor, insistència. Amb el temps he entès que també és lluita. Una lluita sense contenidors cremats ni pedres a les mans, però lluita, al cap i a la fi. La igualtat no avança sola: s’ha d’empènyer el món amb la paraula.

Fa unes setmanes, una conferència de la doctora Laura Miró Bonnin fou cancel·lada a Manacor. El tema: l’antisemitisme contemporani i les seves repercussions en la comunitat xueta. La cancel·lació va ser injustificable; la manera, encara més: sense notificació formal, sense arguments sòlids, com si la recerca fos una amenaça i no una oportunitat. L’article que vaig escriure sobre el cas va circular molt més del que hauria imaginat: Pilar Rahola, Fernando Savater i altres veus de procedències ideològiques molt diferents en feren ressò. Allò que es volia amagar es va fer visible. Allò que es volia silenciar, va parlar més fort.

I aleshores va passar una cosa essencial: s’ha aconseguit recuperar l’acte gràcies a un particular que ha posat a disposició un local per poder celebrar la conferència el 28 de gener. La doctora Miró Bonnin ens ha convidat a presentar-la juntament amb la doctora Bàrbara Duran Bordoy i jo mateixa. Tres dones, tres investigadores, tres doctorats —dues cum laude i una amb premi extraordinari, que vol dir que la universitat va veure en nosaltres el que alguns es neguen a admetre: talent, disciplina i veu pròpia. Allò que mai no hauria d’haver estat escandalós, però encara ho és.

Ha estat veure el cartell i s’ha desfermat a les xarxes i a certs grups locals una reacció que ja conec: burles, menyspreu, mofes. No sobre el contingut de la conferència, és clar; sobre nosaltres. Sobre el fet mateix de ser doctores. Com si fos una escarada. Com si exhibir l’esforç fos un insult. Com si el nostre títol fos una insolència personal i no una credencial acadèmica.

No és una qüestió d’ego. És una qüestió de permisos simbòlics. Un home pot presentar-se com a «doctor» i ningú s’ofèn. Tres dones ho fan, i de sobte la paraula provoca urticària. No és la titulació el que molesta. Som nosaltres tenint-la. El problema no és l’existència de doctorats: és la nostra existència com a subjectes legítims del saber.

No em sorprèn. A Manacor, la doctora Duran Bordoy ha hagut de suportar campanyes de desgast i deslegitimació per la seva recerca. A la doctora Miró Bonnin se l’ha volgut reduir al silenci abans ni de sentir-la. A mi m’han dedicat un repertori de qualificatius que em fan més gràcia que mal. No perquè no siguin greus, sinó perquè revelen la seva impotència. Quan la misogínia no pot aturar-te, prova de ridiculitzar-te.

Hi ha qui diu que són coses del poble, que «sempre ha estat així», que no val la pena fer-ne un món. Però aquest és el món: que al segle XXI encara hi hagi qui considera una provocació que tres dones parlin amb veu pròpia i acreditada; que encara hi hagi qui confon el pensament crític amb insolència; que l’existència de dones intel·lectualment autònomes continuï sent interpretada com una amenaça.

Allò que va començar com una cancel·lació és avui una oportunitat multiplicada. La conferència es farà. Ens hi asseurem, la presentarem, escoltarem i pensarem. Els qui ens volien callades hauran de suportar que hi siguem. Amb el nostre nom complet. Amb el nostre títol. Sense abaixar la mirada.

La lluita no sempre fa soroll. A vegades és tan simple com mantenir-se dreta quan preferirien que no hi fossis. A vegades és recordar, amb tota la serenitat del món, que no hem arribat fins aquí per demanar permís.