Formes sense contingut

Com més va més es fan present a la política les paraules buides i la pura xerrameca sense cap altra finalitat que ocupar un espai informatiu. De manera que el fenomen recurrent de la buidor estructural dels missatges consistirà només a tractar de transmetre sensacions que provoquin l’adhesió a favor de l’emissor. Sensacions de preparació, de capacitat de resposta, de domini de l’escena, de solvència i celeritat en la presa de decisions. [Les realitzacions efectives i les realitats constatables les deixarem per a un altre moment.] Com és obvi, aquestes paraules difoses en l’aire davant el decorat —normalment, artificiós— que s’ha considerat adient per a l’ocasió tenen una vida efímera i no serveixen per a res, ni per millorar la vida dels ciutadans, ni per fer créixer la credibilitat en el sistema. Ans al contrari.

L’acabament d’un any i el començament del que s’enceta els fan servir, els polítics que presideixen alguna instància de poder, per fer balanç del temps passat i projectar el temps a venir. La presidenta Prohens va difondre, en el ritual discurs anyal, un balanç triomfal —evidentment!— i una projecció, si fa no fa, messiànica, com era d’esperar. Tanmateix, algun racó de l’ànima té amagat la presidenta que fa que els seus discursos transmetin una capacitat de convicció igual a zero. És aquell intangible que fa que el destinatari/receptor del missatge presidencial pensi que les paraules que rep no tenen la mínima versemblança, perquè no se les creu ni tan sols qui les emet. Per això mateix, és plausible pensar que tampoc no se les creu qui les sent.

En efecte, si s’han de predicar les bondats d’allò que el Govern ha fet l’any 2025 en benefici del col·lectiu de ciutadans, gairebé tot, sense matisos, serà impostat. Navegar sempre segons va el vent dels interessos dels poders econòmics grans i mitjans —les mesures de legalització de les infraccions urbanístiques, les que promouen la colonització de nous espais del territori, les que preserven la capacitat de comandament dels constructors i hotelers...— no es pot explicar tal com és perquè no quedaria gens bé. Però es pot disfressar sota la gruixada capa del manteniment de l’activitat econòmica, del realisme i de la practicitat que ho empara tot i que proporciona una beatífica pau amb els poderosos, que d’això es tracta.

Les realitzacions, així doncs, es resumeixen en allò de mantenir els equilibris econòmics i de no haver qüestionat per res del món el manteniment de la situació actual que, en un breu termini, du camí de convertir Mallorca en un desert, tan des del punt de vista cultural i idiomàtic com territorial. I pel que fa als projectes, què en diríem. Que es confonen amb les realitzacions i que estan presidits per la submissió a la inèrcia de les coses. Si anem bé, per què hauríem de canviar. Apel·lar, una vegada més, al sentit de la responsabilitat que, se suposa, habita dins la senyora Prohens en tant que presidenta de les Balears semblaria un exercici més aviat inútil perquè es tractaria d’un clam sense possible resposta.

D’un temps ençà, davant un panorama que ningú amb un mínim de seny no pot evitar de qualificar d’extrem, se senten proclames de la mateixa presidenta que advoquen per la contenció —la paraula és seva— en el turisme. Amb aquesta asserció, segons explica, pretén fer palès que el turisme no ha de créixer més en nombre de visitants, sinó que s’ha de tendir a millorar la qualitat de l’oferta i, en conseqüència, el nivell econòmic i la capacitat de consum dels visitants. El problema és —amb independència que en cap moment parli de la construcció, el segon gran tòtem que ens malmet— que la presidenta mai gosa ni pronunciar la paraula decreixement —que la té prohibida des de Madrid—, ni enunciar les mesures concretes que ens haurien de dur a la contenció que afirma cobejar.

De tot plegat, d’aquestes anteriors omissions, podem extreure, sense cap violència dialèctica, una duplicitat de conseqüències. En primer lloc, que ni la presidenta ni el Govern que presideix té cap voluntat ni una de modificar el nostre destructiu model productiu que ens porta irremissiblement al caire del penya-segat. En segon lloc, que la contenció turística que proclama, al marge que ignorem quines mesures implementaria per dur-la a terme, comportaria, en el millors dels supòsits, seguir com ara, amb els mateixos excessos, amb la mateixa minva creixent de la qualitat de vida i amb la despersonalització accelerada del nostre poble per la pèrdua dels referents culturals i lingüístics.

Inacció és, per tant, la paraula que quadra a la perfecció amb el projecte de país de la senyora Prohens. Sigui com fos, mai no és sobrer recordar a la presidenta que el model econòmic que patim d’ençà d’unes sis o set dècades, consistent en el creixement constant i descontrolat de totes les variables vinculades al turisme i la construcció, ha arribat visiblement al seu límit, com era del tot previsible. Continuar igual és un sense sentit perquè, planerament, és una dinàmica que no du enlloc. Què ve després del creixement? Més creixement. I després? I després, quan tot estigui sobresaturat, quan els fets constatables ens hagi negat, quan res no pugui identificar una col·lectivitat que volia viure amb dignitat i reconèixer-se a si mateixa, no trobaren enlloc cap dels responsables perquè hi posin remei.