Hem perdut l’oremus

«Perdre l’oremus» en català significa desorientar-se, perdre el control, la memòria o el senderi, quedar-se en blanc en un moment crucial. La frase té un origen litúrgic, ja que «oremus» (preguem) marcava l’inici de les oracions a la missa; perdre l’oremus era, literalment, perdre el punt de l’oració o de la missa, quedant-se en blanc. S’usa per indicar que algú no sap què dir o fer, o actua de manera desconcertada. Sinònims: perdre el cap; perdre el seny; perdre el control de si mateix; perdre la xaveta.

A ca nostra hem perdut l’oremus, i ja fa molts d’anys, algunes legislatures. És a dir, no l’hem perdut de cop, no amb un gran estrèpit, sinó lentament, com qui deixa escapar l’aigua entre els dits sense adonar-se’n fins que ja no en queda. Hem entrat en una dinàmica que sembla no tenir aturador: més construcció, més turisme, més gent, més consum de territori. I tot plegat ens du a una paradoxa tan simple com devastadora: el peix que es menja la coa.

Ens diuen que necessitam créixer. Que necessitam construir més perquè ve més gent. Que necessitam més cambrers, més picapedrers, més personal de neteja, més serveis. I com que ve més gent a fer feina, necessitam més pisos. I com que hi ha més pisos, hi ha més consum de sòl, més carreteres, més cotxes, més aigua, més residus. I com que hi ha més activitat econòmica, venen encara més persones. El cercle és perfecte. I absolutament insostenible.

Mallorca s’ha convertit en una màquina que no sap aturar-se. Un mecanisme greixat amb doblers, però que va perdent l’ànima a cada passa que fa. Hem confós el progrés amb el volum, la riquesa amb la quantitat, el benestar amb l’excés. I mentre celebram xifres rècord d’arribades turístiques, callam davant la precarització de la vida quotidiana dels residents.

El territori, mentrestant, no parla, però pateix. El camp desapareix sota urbanitzacions que no tenen ànima ni arrels. Les marjades s’ensorren, els camins antics es perden, els camps s’abandonen perquè ja no surten a compte. L’aigua, cada estiu més escassa, és estirada fins al límit per sostenir piscines, hotels, jardins artificials. I quan arriba la sequera, miram al cel com si fos una fatalitat inevitable, quan en realitat és una conseqüència directa de les nostres decisions. La massificació no només afecta el paisatge; afecta la manera de viure. Anar a comprar, aparcar, anar al metge, dur els infants a escola, tot és més difícil. Els pobles han deixat de ser pobles per convertir-se en decorats de postal o en dormitoris. Les places ja no són llocs de trobada, sinó espais de pas. I la llengua, com sempre, és una de les primeres víctimes: esdevé invisible, residual, folklòrica.

Ens repetim que el turisme és la nostra salvació, però cada vegada s’assembla més a una dependència. Una addicció que exigeix dosis cada vegada més altes per obtenir el mateix efecte. I quan algú s’atreveix a dir prou, a parlar de límits, de decreixement, de sostenibilitat real, és titllat d’ingenu, de radical o d’enemic del progrés. Però quin progrés és aquest que expulsa la gent de ca seva? Quin progrés és aquest que obliga els joves a marxar perquè no poden pagar un lloguer? Quin progrés és aquest que converteix els treballadors essencials en nòmades precaris, encadenant temporades i habitacions compartides? No és progrés: és desequilibri.

Hem arribat al punt que necessitam més gent per sostenir el model que, precisament, fa inviable la vida per a la gent que ja hi viu. Construïm per allotjar treballadors que venen a construir i a servir els qui venen de fora. És una roda que gira sobre ella mateixa, sense sentit ni horitzó. El peix que es menja la coa, literalment.

Perdre l’oremus també és perdre la capacitat de fer-nos preguntes bàsiques. Quanta gent pot sostenir Mallorca sense destruir-se? Quin tipus de turisme volem? Quin futur oferim als nostres fills? No són preguntes ideològiques, són preguntes de supervivència col·lectiva. Encara hi som a temps, però el temps juga en contra nostra. Cal recuperar el seny, la mesura, el respecte pel territori i per la vida quotidiana. Cal entendre que posar límits no és empobrir-se, sinó preservar. Que créixer no sempre vol dir avançar. I que una illa té unes dimensions físiques, ecològiques i humanes que no poden ser ignorades sense conseqüències.

Mallorca no pot continuar perdent l’oremus. Perquè quan una terra el perd del tot, ja no sap qui és, ni cap on va. I aleshores, ni tots els turistes del món podran omplir aquest buit.

Suscríbete para seguir leyendo