Carta als Reis

Majestats,

Tot i que ja no som cap nin, vos escric aquesta carta com faig cada any, amb la il·lusió i l’esperança de veure complides les meves peticions. Per tal de fer-les possibles, apel una vegada més a la vostra saviesa i a la vostra generositat, que sé que són tan il·limitades com el firmament sota el qual fa molts d’anys trescàreu amb els vostres camells tot seguint l’estel de Betlem... Tanmateix, el que vos vull demanar enguany és molt senzill. Tan senzill com que no s’esborrin de la meva memòria determinats records, especialment aquells que em feren especialment feliç durant aquestes dates i que tenen a veure amb persones o fets molt concrets i estimats.

El primer de tots és la mirada d’en Lluís, el segon dels nostres fills, aquella mirada blava que traspassava totes les prevencions i que tant de bé va fer a les persones que el conegueren durant els setze anys que va conviure entre nosaltres. Seria d’alguna manera l’equivalent a l’or que dipositàreu als peus de l’Infant, i que encara ara refulgeix talment una gemma enmig de la foscor de l’humil estatge on diuen que tengué lloc el més gran dels prodigis. No debades hi ha qui afirma que els ulls -la mirada, en definitiva- són el reflex de l’ànima i, si he de ser sincer, he conegut pocs esguards tan fondos i penetrants com el seu, amarat d’una bondat i una transparència infinites.

No sé si vos he contat mai que jo tenia una cosina a la qual apreciava especialment. Nomia Poli -abreviatura d’Apol·lònia, un nom un temps prou habitual a Mallorca- i era una dona molt alegre i eixerida. Gairebé sempre estava de bon humor, tot i que al seu moment experimentà també el dolor inherent a les grans pèrdues. Idò bé, heu de creure i pensar que cada any, quan l’anava a veure per desitjar-li unes bones festes de Nadal, em regalava una dotzena d’ous de quica. No sé si els coneixeu, aquests ous; són completament blancs i bastant més petits que els que ponen les gallines corrents, però d’una textura i sabor senzillament exquisits... Pràcticament, ja no se’n troben, als mercats o a les botigues; eren això que ara en diuen una delicatessen i que jo rebia com si fos el vostre encens, l’aroma del qual ocupà tots i cadascun dels racons de la cova sagrada aquella misteriosa nit a la llavors serena i mítica Galilea.

El meu germà Toni -també traspassat, aviat farà deu anys- tenia un molt bon amic que nomia Lluc, pontdinquer per a més senyes. En arribar aquestes dates, en Lluc solia presentar-se a ca nostra amb una bona bossa de mandarines. Ara gairebé ja no se’n troben, de mandarines; han estat substituïdes pràcticament per les clementines. I no dic que no siguin bones, les clementines; però l’aroma que exhala una mandarina en pelar-la és especialment penetrant i inconfusible, tot un signe d’identitat dels nostres horts i de la nostra com més va més abandonada foravila. Era una fruita lleugerament àcida, però dolça i refrescant alhora, tal com jo record -i enyor, val a dir-ho- el sentit de l’humor tant del meu germà com d’en Lluc, comparable sens dubte a la vostra preciosa mirra, la presència i bona olor de la qual omplí així mateix la gruta en el mateix instant que la dipositàreu ran de la menjadora on dormia el diví Menut.

No voldria que pensàssiu que la carta d’enguany és trista o melancòlica, ben al contrari. Aquests i altres records formen part del meu Nadal, i vull creure també que, d’una manera semblant a la que vos he relatat, del Nadal de moltes persones a Mallorca i arreu del món. Ben mirat són un regal amb què un moment donat ens obsequià la vida, i per això mateix són a bastament dignes de ser guardats en el privilegiat cofre de la Memòria. Sobretot, que mai no s’apagui la vostra màgia, ni tan sols en aquests moments en què sembla com si les tenebres i els mals averanys, talment un Herodes vil i covard, volguessin apoderar-se de l’Estable.