La supèrbia, el pecat dels nostres dies

Les festes de Nadal necessiten una vacuna amb més urgència que la grip. No contra el cunyadisme. Ni per prevenir un mal de panxa causat pels comentaris sobre els vestits de Cristina Pedroche o Chenoa. De les ximpleries dels polítics per xarxes en passam fa estona. Somniam que un dia publiquin una idea que brilli com l’estel de Nadal, però no hi ha manera. Els virus festius que ens assetgen tenen a veure amb les bajanades de gent privilegiada que ens fa partícips de les seves desgràcies. El que vendria a ser una versió amb Möet Chandon i caviar beluga dels rics també ploren. Els superbs són la nova i imparable pandèmia.

Qualsevol persona sensible haurà reclamat un mocador per eixugar-se les llàgrimes causades per les desgràcies de la milionària israeliana Edit Elle Stark, resident a Ibiza. La pobra s’ha vist forçada a anar als tribunals després que el seu exhome li retirés el servei domèstic. Ben segur que considera que el drama és insuportable, molt superior al dels centenars de milers de palestinencs que malviuen a Gaza. Gràcies a l’eficàcia de les bombes de Benjamin Netanyahu, ells, els gazians, no necessiten servei de neteja per a les seves cases.

Està bé que la justícia espanyola resolgui aquestes tragèdies. Tothom té dret a què li reconeguin els seus drets, encara que siguin el personal de neteja, una quota única de cinc milions d’euros i altres vint mil cada mes per a despeses corrents. Els jutges han de dedicar el seu temps a resoldre aquestes qüestions fonamentals. En canvi, un acomiadament o una diferència salarial poden esperar la sentència durant anys i panys. Només matisaria un detall. Les reformes de Félix Bolaños haurien de preveure que les taxes judicials que es cobren s’igualin amb les minutes dels advocats de les parts.

Més intolerable és encara el greuge patit per Vladímir Putin a mans dels ucraïnesos. Entenc que Donald Trump s’indignàs quan el seu amic rus li contà la malifeta. El suposat atac amb drons a la datxa, residència de luxe, que té a Nóvgorod ha canviat les regles del joc. A qui importa si fins i tot la CIA li ha dit al president americà que és mentida. És una qüestió tan intolerable que posa en perill l’increïble procés de pau que impulsa el gran pacificador. Un cop més es demostra allò de què a les guerres es maten entre elles gents que no es coneixen en benefici de gent que si es coneix, però no es massacre. Envairé el teu país, mataré milers de persones pacífiques que sols aspiraven a viure, les deixaré sense la seva llar i sense llum mentre la neu omple els carrers, però, alerta, vosaltres no faceu ni una esquerda a la meva piscina climatitzada… Això canvia les regles de la guerra.

Afortunadament, les agressions a la mallorquina s’executen sobre el paper. Sobre el cartell de Sant Antoni, per ser més exactes. La rivalitat entre Muro i sa Pobla és tan aferrissada com entre Manacor i Felanitx, entre Consell i Alaró o entre Andratx i Calvià. Però la idea dels murers de decapitar el dimoni més emblemàtic de la localitat veïna va un poc, només un poc, més enllà de «la broma sana que fa que es parli de la festa», en paraules de Marc Mallafré, creador del polèmic reclam publicitari. Un altre temps, els dos municipis haurien posat en alerta les seves respectives policies locals davant el risc d’un atac del veí. Almenys amb això hem avançat.

La vida és molt fàcil d’explicar. Com escriví Albert Camus es tracta «d’un llarg revolt per tornar a les tres o quatre veritats senzilles que s’obriren en els nostres cors ja en la nostra infància». Llàstima que la supèrbia, el pecat dominant en aquest segle XXI, compliqui l’existència de milions de persones. El superb es creu millor que els altres, menysprea els que l’envolten i, per tant, no les respecta. Cada cop més hi ha líders que fins i tot pequen a la manera de la hibris divina, la pitjor supèrbia pels grecs. És la que iguala a trumps, putins i als seus imitadors amb els déus.