Un any després

Una mirada li bastaria per veure que, un any després, queda molta feina per fer. En unes societats que perden referències en la defensa d’un projecte comú, l’individualisme creix i es confon l’egoisme amb la llibertat.

Ell era dels qui pensem que la llibertat només és si és col·lectiva i aquesta no existirà sense igualtat. Era dels qui defensaven amb més força que ningú el bé comú, perquè és de tots i de totes, però sobretot perquè és per a tots i per a totes. Sempre deia que l’escola era el millor ascensor social. Que la sanitat pública havia de ser de qualitat i universal, per garantir la millor atenció a tothom. I que la xarxa social havia de ser això, una xarxa de protecció per a no deixar ningú enrere.

Tenia claríssim que aquesta és una terra acollidora, que té una llengua i una cultura pròpia que cal impulsar. Que el territori s’ha de protegir. Que el canvi climàtic és un repte inigualable. I que el turisme pot ser motor d’altres sectors si s’actua per fer-ho possible.

Sabia que, sense una llar, no es pot tenir un projecte vital. Que l’accés a un habitatge digne és un dret constitucional que s’ha de fer efectiu.

I entenia que fer política era això, posar-se al servei de la seva societat per millorar-la, resolent els seus problemes, avançant-se als que vendran, amb polítiques innovadores i sempre, sempre, sempre cercant el diàleg i l’acord i mai la divisió i l’enfrontament. Va ser una figura d’una gran talla política, però també era, per damunt de tot, una gran persona, sempre disposada a dedicar la seva vida a millorar el món que l’envoltava. Ho va fer com a batle, com a conseller insular, com a president del Govern, com a diputat i com a senador. La seva entrega era inesgotable.

Ell tenia claríssimes totes aquestes coses i durant la seva vida no hi va haver un sol dia que no treballés per fer-les realitat: per eixamplar drets, per defensar la nostra cultura, per protegir el nostre entorn. Un any després, l’accés a un habitatge s’ha convertit en una quimera per a massa gent en aquesta terra.

Un any després, es deteriora la nostra sanitat pública i el sistema d’atenció a la dependència, amb llistes d’espera eternes, que perjudiquen la salut de la ciutadania i erosionen pilars de l’Estat del Benestar, que és el que ens converteix en una societat avançada.

Un any després, s’empra als immigrants per desplegar discursos d’odi, s’empra el drama de l’habitatge per fer negoci, s’empra la mentida per manipular, per dividir, per enfrontar.

Un any després, estic segura que ell aixecaria la mirada i, amb aquell gest tan seu, ens diria que, ara més que mai, ens hi hem de posar «a les totes». Ell, que mai va abandonar l’optimisme, ens faria veure que és l’hora de la política, de la bona política, la que serveix, la que transforma societats, la que millora la vida de la gent. Ell, que va convertir la proximitat en una forma de fer política; ell, que dialogava amb tothom, que era un gran negociador perquè sabia escoltar i entendre les necessitats de l’altre, que sempre arribava a acords. Ell, que va dur a les Balears polítiques transformadores que ens han definit i ens defineixen encara avui en dia com a poble. Va ser un company excel·lent, un amic infal·lible, un mestre magnífic. Ens convidaria a caminar cap al futur amb el cap alt. I ens demanaria que miràssim enfora i que pensàssim, sobretot, en els que venen darrere. Que féssim feina pels joves, per oferir-los un horitzó de confiança, perquè enlloc està escrit que el seu futur hagi de ser pitjor que el dels seus pares.

Francesc Antich i Oliver, en Xisco, en Xesc, avui fa un any que ens va deixar. No hi ha dia que no l’enyori, que no recordi els seus consells, les seves lliçons. Va partir l’amic, el mestre, la referència... i ens va deixar un buit immens en molts de nosaltres. Però ens queda el seu llegat, un plantejament de país i de societat que és més necessari que mai. En Xisco seguirà viu si el recordam i, sobretot, si actuam com ell ens va ensenyar: a això vos emplaç!