Reflexions sobre Nadal

És curiosa la imatge que acompanya aquesta pàgina d’opinió que avui he volgut treure a col·lació, la Verge llegint i Josep tenint cura de l’Infant. És una miniatura que s’atribueix a Jean Colombe i que pertany al Llibre de les Hores de Besançon, de l’any 1430. També es coneix com a Llibre d’Hores de Louis de Laval i es troba actualment a la Biblioteca Nacional de França, considerat un dels manuscrits més exemplificats de tots els temps. Té unes set-centes pàgines i més de mil dues-centes il·lustracions. Una peça única del segle XV. La imatge sembla, probablement per inusual, que l’artista s’apunta a l’educació inclusiva, perquè les tasques de la criança pertanyen per igual, a l’home com a la dona. No tan sols a la criança, sinó a tot el que envolta la llar. És una bona estampa, ara que ens trobem inserits en les grans festivitats nadalenques, la de la Verge gaudint de la lectura, com si demanés un temps per a ella mateixa, i la de Josep, entretenint l’Infant, agombolant-lo entre les seves mans amb actitud venerable. No molesteu a la Verge, és el seu temps, un temps sagrat, el del silenci, el de l’espera, el de la lectura i la reflexió, on es capbussa en el misteri que transita tots els passatges de la seva ànima… Totes aquestes coses que la vida moderna ha començat a robar-nos. Anys enrere, tot s’enfocava al voltant de la llar i com la dona havia de complaure el marit. Si ella aconseguia això, es podria sentir satisfeta i plenament realitzada, no calia desitjar res més. Actualment, les coses han canviat, afortunadament.

Hom no creu que el miniaturista Jean Colombe, quan gravava aquesta imatge en el Llibre de les Hores, pensés en la inclusió de la qual tant parlem avui en dia, però no és d’estranyar, ja que el cristianisme sempre ha valorat en desmesura a la Verge, però no a les dones. Segons es veu, ella no era les altres dones, era la Theotokos (Mare de Déu). No existia una mentalitat favorable de l’estatus de la dona. No era subjecte de drets en un món obsessivament patriarcal i masclista. Ara bé, si volguéssim examinar els textos cristians primitius, s’observa certa contradicció: per un costat, sembla que es condemni a la dona, però per l’altra, se l’enlaira. El mateix Pau entra en aquesta contradicció: «Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3, 28), per després dir-nos: «Dones, sotmeteu-vos als marits, però feu-ho com demana el Senyor» (Col, 3, 18); ens caldria saber com ho mana el Senyor, ja que no tenim constància. Per tant, dos models que van des de la submissió fins a una certa llibertat. Més enllà de tota aquesta problemàtica, la làmina ens anuncia el naixement de Jesús, ho poso en llatí que queda més solemne: «Cum ergo natus esset Iesus in Bethleem Iuda in diebus Herodis regis». En els primers segles del cristianisme no es varen preocupar gaire de celebrar aquest esdeveniment, no era de decisiva importància dogmàtica, ja que la comunitat cristiana estava més predisposada a recordar la mort i la resurrecció de Jesucrist i no pas el seu naixement. Totes les festivitats nadalenques, les que van des de 25 de desembre fins al 6 de gener, representen tan sols una única Festa, la qual comprèn el solstici d’hivern com el primer dia de l’any i la vinguda dels Reis Mags d’Orient, que ens anuncia un recomençament en el calendari litúrgic cristià, perquè en aquests dies no tan sols es comparteix el naixement de Jesús des del punt de vista històric, sinó la ritualització d’un esdeveniment que repetim cada any, amb la funció d’ordenar el temps i donar alhora estabilitat a la vida.

Una última observació pel que fa al nostre gravat. Es tracta dels protagonistes secundaris, els animals, la vaca i el bou, segurament un producte imaginari d’un ambient totalment rural. Els animals domèstics, en general, han estat considerats per diverses cultures al llarg del temps, el mitjà que ens connecta amb el món del més enllà i a vegades han esdevingut manifestacions i veus de l’altre món. Els morts, de manera temporal, s’encarnen en els animals. Els animals són tòtems, talment com esperits que protegeixen la llar. Precisament entre animals i ànima, animals i morts, animals i l’altra vida existeix una connexió profunda, un lligam místic. Hi ha un proverbi que diu que la ‘Nit de l’Epifania parlen el ropit i el mussol’, una creença popular que s’estén també a la nit de Nadal, Cap d’Any, com també a la nit de Sant Antoni Abat, quan els animals de l’establia, adquirien, des d’un realisme màgic, la facultat de parlar i en els seus discursos valoraven als seus amos i profetitzaven el futur. Es diu que aquestes llegendes tenien quelcom a veure amb el retorn dels morts; és a dir, els difunts prenien la semblança d’animals per a adreçar-se als seus estimats. En realitat, són nits màgiques.