La salvaguarda de la Serra

Fa unes setmanes vàrem tenir l’oportunitat de seguir les jornades organitzades a Còrdova per l’organització internacional ICOMOS, de la qual formam part del comitè d’Espanya. Va ser una cita intensa on es tractaren els temes més punters en l’actualitat de la conservació patrimonial, generant un espai de reflexió que consideram urgent traslladar a la realitat de Mallorca.

D’una banda, es va aprofundir en el concepte de l’impacte patrimonial, una eina que ja ens és coneguda, però que encara genera certes resistències; de l’altra, es va posar l’accent en una qüestió que ens va fer repensar el nostre model de gestió: la necessitat imperativa d’implementar plans de salvaguarda per als béns declarats patrimoni mundial. De fet, les directrius actuals ja apunten que els nous plans de gestió han d’incorporar de manera indestriable un pla de salvaguarda que respongui a les amenaces contemporànies.

Respecte a l’impacte patrimonial, vàrem poder constatar com, a poc a poc, es va introduint a les distintes legislacions autonòmiques de l’Estat, sent la darrera la revisió de la Llei de patrimoni andalús. Aquí, a les Illes Balears, malauradament hem conegut aquest concepte per la via de l’adversitat, arran del conflicte del pont del Rafal Rubí a la recentment declarada Menorca Talaiòtica.

Pel que fa a Mallorca, sabem que aquesta figura s’havia introduït en la primera proposta de la Llei de la Serra de Tramuntana, però la segona versió, tot i que semblava que veuria la llum aquest passat estiu, sembla que ha quedat estancada en els engranatges administratius o aparcada per altres prioritats polítiques. Des de la nostra perspectiva com a experts, ens preocupa que, si no apareix aviat, no hi hagi temps material perquè sigui ratificada pel Parlament en l’actual legislatura, deixant la Serra sense un marc normatiu actualitzat i robust.

Però el que realment ens va fer reflexionar de manera profunda va ser la urgència dels plans de salvaguarda, especialment ara que s’ha demostrat que, davant el canvi climàtic i la virulència dels fenòmens atmosfèrics, són més necessaris que mai. La gestió de les emergències no pot ser improvisada quan parlam de valors universals. L’incendi de Notre-Dame va ser un exemple paradigmàtic de com la descoordinació pot agreujar una tragèdia, mentre que l’incendi de la Mesquita de Còrdova, tot i la seva gravetat potencial, es va poder contenir perquè es va actuar seguint un pla preestablert on tots els agents implicats sabien exactament què havien de fer gràcies als simulacres freqüents.

Aquests plans no són només per a monuments isolats; a les jornades vàrem conèixer el cas d’Àvila que, com a ciutat patrimoni mundial, en té un des de fa anys. En els seus plans d’emergència es té molt en compte el valor patrimonial del conjunt urbà i un tècnic de patrimoni és present en la presa de decisions des del primer minut, també hi ha paisatges culturals on es treballen els aspectes preventius amb coordinació públic-privada com és el cas del Priorat (Que enguany Espanya el presenta al premi europeu del Paisatge) o de Risco Caído a Gran Canària. Malauradament, aquests exemples de bones pràctiques no està prou estès. Ho hem vist recentment a València, on ara s’enfronten a la reconstrucció quasi total del seu ancestral sistema hidràulic de reg o al paisatge cultural de Las Médulas, on la manca de coordinació preventiva també ha passat factura.

Davant aquest escenari, ens demanam què passa a la nostra Serra de Tramuntana. Recentment, s’ha presentat un pla per reduir el perill d’incendis als municipis de la zona mitjançant la neteja de certs indrets, principalment al voltant dels nuclis urbans i de la carretera MA-10. És una iniciativa que cal agrair i que va en la bona direcció, però des de la nostra experiència consideram que és clarament insuficient.

Els darrers anys ens han demostrat que els fenòmens extrems són cada cop més freqüents i devastadors: el cap de fibló de Banyalbufar i voltants, la gran nevada de Lluc o l’amenaça silenciosa però constant de la Xylella a les nostres oliveres. Si realment volem preservar els atributs que fan que la Serra sigui un bé de valor universal excepcional, hem de fer una passa més: primer, identificar quins són els béns més vulnerables; segon, analitzar els principals perills que els poden afectar; tercer, prendre mesures preventives i, finalment, establir protocols d’intervenció d’emergència i mecanismes ràpids de restauració per si el dany ja s’ha produït.

Actualment, hi ha mancances que ens resulten inquietants. Tenim clar on es troben les oliveres mil·lenàries més emblemàtiques, però sabem exactament com actuar per preservar-les de plagues o de focs de manera coordinada? Si es produís un incendi o unes pluges torrencials al cor del territori de l’Arxiduc, que és un dels principals béns d’interès cultural de la Serra, sabem com haurien d’intervenir els equips d’emergència per no malmetre encara més els camins i miradors històrics? Hem de recordar que aquest és un territori amb pendents molt pronunciats i que actualment presenta un alt grau d’abandonament, amb masses forestals descuidades que periòdicament cauen i esmolen les estructures de pedra en sec.

Un exemple trist de tota aquesta situació és la capella de Ramon Llull, que va ser derruïda per un llamp i que, malgrat que el pla de gestió aprovat per la UNESCO la cita nombroses vegades com un element prioritari a restaurar, segueix en un estat d’agonia constant. O el cas de la font de Son Verí, que es va enfonsar per un gran aiguat que va destruir la seva volta i va afectar el camí públic de Valldemossa a Bunyola i que per empitjorar les coses s’ha desviat obligant els excursionistes a passar per damunt les runes de la font i de la cariàtide del segle XVI.

Totes aquestes situacions ens indiquen que la gestió de la Serra no pot dependre només de la bona voluntat o de plans sectorials contra incendis. Si volem que aquest paisatge cultural es preservi per a les generacions futures amb tota la seva integritat, ens cal un instrument integral que coordini tots els actors: ens fa falta un autèntic Pla de Salvaguarda de la Serra de Tramuntana que entengui el patrimoni no com un obstacle, sinó com l’eix central de la nostra resiliència territorial.