Antoni Maura i la política d’avui

El passat 13 de desembre feu cent anys del traspàs d’Antoni Maura i Montaner (1853-1925). Assistesc al Caixaforum a la projecció del documental Maura en deu traços sobre el polític mallorquí més important de la història. És un encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics i IB3 que s’emetrà en dos episodis el gener o febrer. Just a punt d’acabar, s’interroga als historiadors, juristes i lingüistes que hi participen –entre ells els mallorquins Bel Peñarrubia, Antoni Marimón, Sebastià Serra o Pere Fullana– sobre quin seria el posicionament de Maura dins la política actual?

Les respostes divideixen els experts en dues faccions. Uns creuen que mai es dedicaria a la política amb l’actual clima d’insults, desqualificacions i crits que se senten als escons del Congrés dels Diputats, a les xarxes socials o als mítings. En aquest bàndol asseguren que hagués obert el despatx d’advocats més exitós de Madrid i s’hagués inflat a guanyar doblers. Els altres asseguren que mantindria el seu compromís públic, però, enfront de la disbauxa actual, el mallorquí seria un element d’equilibri i seny.

Amb quin dels dos bàndols s’ubicaria aquest juntalletres si li haguessin fet la pregunta? O si voleu, quina seria l’opinió dels lectors d’aquest article? A la cerca d’una resposta, faig un repàs d’algunes de les notícies de la setmana.

L’Ajuntament de Palma declara persona non grata Pedro Sánchez. Segons Jaume Martínez i Fulgencio Coll, tanto monta, monta manto, estam davant «el govern més corrupte de la història». És una consideració que tal vegada serà verificable en el futur. De moment, el president del Govern només té un exministre que ha passat per la presó, José Luis Ábalos. En canvi, José María Aznar en suma tres: Jaume Matas, Rodrigo Rato i Eduardo Zaplana. Aquests amb condemnes fermes i sense contar la llarga llista d’imputats o investigats.

El conegut com a gobierno largo de Maura durà un poc menys de tres anys, entre 1907 i 1909. El president socialista diu cada setmana que la legislatura arribarà a 2027, malgrat no tenir majoria per aprovar cap pressupost ni les lleis més importants.

Els presumptes casos d’assetjament sexual dins PSOE, PP i Vox han convertit la política en la cerca de titulars cridaners. Tots obvien que si es grata un poc, ja ho digué Jesús de Natzaret, ningú està lliure de pecat. Si quatre lladres roben milers d’euros i 124 vots d’una oficina de correus i això es tradueix en paraules gruixudes com «nos están robando la democracia», es posa en solfa la netedat d’un dels sistemes electorals més garantistes del món. No importa si la Guàrdia Civil parla de delinqüents comuns ni si la llei preveu aquests casos i que els afectats puguin tornar a votar.

Llegesc diaris digitals suposadament seriosos. Em trob desenes de comentaris anònims, mai donant la cara, sempre covards, que, en lloc de raonar, es dediquen directament a insultar o anunciar l’apocalipsi. Només es reprodueixen dos exemples per no embrutar en excés aquesta pàgina: «Psicosánchez nos lleva a la guerra civil, al tiempo, si antes alguien no se ocupa del tirano». Tothom pot imaginar sense massa esforç el significat d’ocupar-se. De l’altre costat qualifiquen de «simples imbéciles» als votants de la dreta.

Hi ha un Atles de Polarització que assegura que cinc milions d’espanyols han romput relacions familiars o d’amistats per discussions polítiques al llarg del darrer any. La «deshumanització i ridiculització» de l’adversari espatllen sopars i dinars de festes en les quals, suposadament, regnen l’amor, la pau i l’harmonia.

Cal tornar a Antoni Maura. Una de les seves frases més conegudes és: «La tolerància significa assabentar-se cadascú que té enfront de si a algú que és un germà seu, qui, amb el mateix dret que ell, opina el contrari, concep de contrària manera la felicitat pública». El polític mallorquí arribà a Madrid per estudiar Dret i fou objecte de befa per part dels seus companys universitaris perquè parlava malament el castellà. Anys després, es convertí en director de la Real Academia Española. Amb tots els respectes per aquells que opinen el contrari, crec que avui s’allunyaria tant com pogués d’una classe política tan malparlada.