Qui és el centre de l’educació, l’alumnat o el professorat?

Ningú s’atreveix a negar que l’èxit educatiu de tot l’alumnat és la prioritat de les polítiques educatives. D’altra banda, és sabut que la qualitat del professorat és el primer dels factors que influeix en l’èxit dels alumnes i, per tant, són clau els requisits per verificar la seva «professionalitat» així com les condicions laborals amb què exerceix la seva tasca.

Haurem, doncs, de casar els interessos de l’alumnat, comptar amb els millors docents, amb els interessos del professorat, d’entre els quals, «el lloc de feina», la ubicació geogràfica del centre, és un dels principals.

La teoria general de la funció pública distingeix dos sistemes extrems per dotar els centres de professorat, el contractual i el funcionarial, entre els quals se situen els diferents països europeus.

A Irlanda, Dinamarca, Finlàndia, etc., el sistema educatiu està molt descentralitzat vers l’administració local i els centres, i és allà, on es fa la selecció d’entre els docents graduats que s’hi presenten com a candidats a les places vacants. Podrìem dir, doncs, que el reclutament es fa segons les necessitats de l’alumnat, atès que el centre selecciona el professor adequat per cobrir-les.

A Espanya o França, s’aposta pel sistema funcionarial, on els docents graduats accedeixen al seu lloc de feina a través d’una «oposició» que garantirà els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. La lògica és que tots els aprovats compleixen amb el perfil desitjat de professor i, per tant, poden optar a qualsevol plaça vacant. El procés està organitzat al voltant del professorat, per garantir els seus drets a una selecció «objectiva».

Fóra bo recordar que a Espanya tot s’inicia amb el rei sobirà Felip II, i a França amb Napoleó, ambdós interessats en implantar el cos de funcionaris per fer arribar l’educació a tot l’imperi.

Ben allunyat d’aquesta visió funcionarial, el marqués de Condorcet preveia els riscos corporativistes del sistema d’oposicions i del cos d’ensenyants que es volia implantar. Considerava que per ocupar una plaça de professor calia reunir-hi tres condicions: tenir la competències suficients, que siguin les adequades a les característiques del lloc concret que s’ha d’ocupar, i ser l’idoni, el millor dels candidats que les compleixen.

Actualment, el fet que guanyar la plaça per concurs suposi que s’han validat, de per vida, les competències requerides per ocupar una plaça a qualsevol centre, comporta haver de pensar que ja no cal una formació contínua per actualitzar-ne les capacitats professionals.

En canvi, és ben sabut que la professió docent s’ha massificat i s’ha tornat molt diversa i heterogènia. Els docents es distingeixen pels seus recorreguts professionals, concepcions de com s’ha d’exercir la seva tasca, nivell de compromís i disponibilitat, etc. De fet, la diversitat de funcions i perfils permetria, al llarg d’una carrera, les evolucions professionals desitjades.

Més que cercar, de manera il·lusòria, reunir totes les competencies en un sol individu, no seria més raonable comptar, a nivell de centre, amb un equip pedagògic que reunís tots els «sabers fer»? A cada centre educatiu, el potencial de desenvolupament individual i col·lectiu, les formes de treball en equip, depenen del context local, d’estructures i cultures construïdes al llarg dels anys. Els centres són organitzacions que aprenen, no hi ha pas una fórmula única de combinació dels recursos humans per a tots els centres.

La trentena d’entitats que constituïren Illes per un Pacte proposaren, sense èxit, que la Llei d’Educació de les Illes Balears facilités que els centres comptessin amb un percentatge de places a cobrir per un concurs específic segons les necessitats dels centres. Dissortadament, els partits polítics han claudicat a la pressió dels sindicats, que s’oposen a aquesta mesura amb l’argument ofensiu que fomenta l’amiguisme, és a dir, que dels directors «no ens en podem refiar». Mentrestant, els partits canvien els professionals de l’administració al seu gust i els sindicats seleccionen el seu personal sense convocatòries ni publicitat.

A les Illes Balears hi ha al voltant de 10.000 docents als centres públics que cal assignar a gairebé 400 centres educatius. De veritat que hem de seguir confiant en un sistema centralitzat d’oposicions que consagra un model únic de perfil docent. És aquesta la política de recursos humans a l’educació balear?

La cosa sembla clara, els partits polítics i els sindicats prioritzen les condicions laborals del professorat i les direccions i els docents compromesos amb el projecte de centre, prioritzen les necessitats de l’alumnat.