Cases d’Advent

Anys enrere, cercava per les botigues on creia que les podria trobar, cases d’Advent, però els meus esforços foren inútils fins que finalment vaig trobar-ne una. Per allà per on entrava, tothom em deia que no en tenien i a més, segons quin dependent/a m’atengués, no sabia de què parlava i no havia sentit ni vist mai les esmentades cases. De fet, cal dir que no és un equipament d’ús corrent a les nostres terres en els dies pròxims a Nadal. Casualment, la vaig trobar en una botiga que no recordo el nom i així em soluciona el problema de fer-ne propaganda, feta de fusta, amb els seus dies i els seus calaixos on es posen o bé pensaments escrits, cançons o música pel dia que toca o regals, com xocolatines, bombons o altres llepolies. Algunes d’aquestes cases comencen en el mes de desembre, de l’1 fins al 24 i altres segueixen el calendari litúrgic catòlic de les quatre setmanes abans de Nadal, és a dir, l’últim diumenge de novembre o primers de desembre fins a la vigília del 25 de desembre, anomenada corona d’Advent. Era una manera de visualitzar, sobretot per als més petits, el compte enrere fins a arribar a Nadal. Malauradament, una inundació a ca nostra se la va endur, juntament amb altres adornaments nadalencs i els betlems inclosos, un d’ells fet per les clarisses de Ciutat, molt naïf, però de gran valor sentimental. D’aleshores ençà m’ha estat impossible trobar-les en les botigues i les que he vist per internet són caríssimes i, a més, no em fio ni una mica de les fotografies exposades en les diverses pàgines, sempre meravelloses i esplèndides, però no sé si realment són així. Necessito veure, tocar, per saber la qualitat del material que vull comprar. Doncs bé, enguany, no sé si gràcies al màrqueting o per quins set sous, les cases d’Advent han proliferat com els bolets. Els comerços, aprofitant l’esdeveniment, s’han fet la barba d’or. N’hi ha per a tots els gustos: en forma de casa, d’arbre de Nadal, piramidal, gratacel, circular, de corona de Nadal, de caixes en forma d’estrella, etc. Intenció: vendre el producte i, com més, millor, fins a detalls inversemblants, com el calendari d’advent cerveser, o de vins, menjars, productes de bellesa, llibres o pel·lícules —espero que no introdueixin les porno, una cada dia seria massa—. En el fons, es tracta de despertar la vena consumista de les persones que, diguem-ho de passada, mai s’esgota. Tot plegat, una caricatura del seu veritable sentit. De la nit al dia, hem passat d’un desconeixement gairebé total a trobar-nos-les fins a les sopes, àdhuc també la propaganda televisiva n’ha afavorit la difusió. Amb tot, hi ha calendaris que són totalment originals, com aquell que explica a través de vídeos la història de Nadal a través de vint-i-quatre obres que van des de retaules, capitells, frescos dels diversos monestirs romànics i gòtics que hi ha arreu de Catalunya. Com a única referència, aquest nom: casesdoliba, una manera d’apropar-se al patrimoni artístic, cultural i simbòlic de les terres catalanes. Però continuem amb el que dèiem abans, que originàriament les cases d’Advent eren calendaris que provenien d’antigues tradicions anglosaxones datades a mitjan segle XIX i que s’han anat transformant amb el temps, mentre que a la Mediterrània s’introduïren a poc a poc, per ser finalment acceptada com una tradició més de Nadal. Bàsicament, consta de vint-i-quatre finestretes o calaixos que serveixen per a marcar el temps que falta per a atènyer la nit de Nadal. En efecte, el sentit didàctic i pedagògic és evident, prendre consciència que el 25 de desembre és un dia molt especial, tant des del punt de vista religiós com familiar i social; és clar, que poden ser agafats per separat o tots junts a la vegada. La il·luminació dels carrers, places i edificis públics —tot i que això necessita una reflexió més profunda—, com a quelcom visible, ens ajuda a entrar en un altre temps, que és totalment diferents d’altres temps de l’any. Pel que fa al mot Advent, és una paraula que prové del llatí adventus, que significa ‘vinguda’, ‘arribada’. Els romans l’empraven per a designar el temps en què les divinitats feien acte de presència als seus temples, una vegada a l’any, i això calia aprofitar-lo per a treure’n profit. Això em recorda una escena evangèlica, la de la piscina de Betzata (cf. Jn 5, 2 i següents), on al voltant jeien una multitud de malalts, entre ells el paralític d’aquest midraix, que esperaven que l’àngel de Déu remogués les aigües per a submergir-s’hi i així curar-se. El paralític es queixava que no tenia ningú que el portés a l’aigua. Aleshores, Jesús li va dir: «Aixeca’t, pren la teva llitera i camina». Alguns historiadors suggereixen que aquesta piscina, com altres de semblants, s’usaven com a banys rituals (micvé) on les persones se submergien completament. Diversos pintors, entre ells Murillo o Tintoretto, immortalitzaren aquesta escena. Més enllà de tot això, el cicle nadalenc fa el xus de sortida amb sant Nicolau, el 6 de desembre i acaba el 2 de febrer, amb la Candelera, quan es desmunten els pessebres. Moltes de les tradicions de Nadal que celebrem actualment provenen d’un passat llunyà, quan els pobles indoeuropeus no coneixen encara les divisions i les distincions entre romans, grecs, celtes, germànics, etc. Potser, aquest és l’únic lligam poderós que tenim, per tant, no tot està trencant i perdut.