Na Maria Enganxa a ningú farà por

Més prest que tard, na Maria Enganxa no farà por a ningú. Aquesta dona o fada d’aigua encara s’empra per a espantar els nins i nines massa agosarats, que guaiten on no toca, és a dir cisternes, pous o aljubs. Del fons desperta el malèfic personatge i, amb el seu llarg ganxo, les estira i mai més ningú en torna a saber res d’ells. Pocs al·lots desconeixien no fa massa temps l’existència d’aquest ésser terrible que ja havia atemorit als seus pares i padrins. La qüestió és que la història perd credibilitat a mesura que el subsol de Mallorca s’asseca. Les futures i espavilades generacions demanaran als seus avis: «Si no hi ha aigua, com és possible que hi visqui n’Enganxa?».

Passem de la fantasia terrorífica a la realitat, tal vegada no apocalíptica, però sí preocupant. En pocs dies de diferència s’han pogut llegir al Diari de Mallorca notícies com les que es relacionen tot seguit. La Mancomunitat del Pla ha apujat un 15% el preu de l’aigua. Ho fa perquè la despesa s’ha incrementat a conseqüència de què es necessiten més camions cisterna per abastir municipis com Montuïri o Porreres.

En un debat sobre recursos hídrics celebrat a Lloret, s’explicà que la meitat dels aqüífers de les Balears estan en mal estat pel que fa a la quantitat de líquid en reserva. Cels García, catedràtic de Geografia de la UIB advertí que la situació és encara més greu si es valora la qualitat. Municipis com Algaida, Lloret o Petra presenten nivells de nitrats i clorurs per damunt dels límits legals.

Joan Miquel Matas, gerent del Clúster de la Indústria Química, també ho té clar. «El 2023 vaig dir que el problema de l’aigua era el major i més important que tenia aquesta comunitat autònoma i ho mantinc avui en dia». Recorda que una directiva europea obliga a repercutir la totalitat dels costos en els preus, mentre Espanya sols carrega entre un 60 i un 70%. Això significa que en algun moment s’hauran d’apujar força les tarifes.

Podríem continuar parlant de mancances de subministrament a Deià o Esporles i altres indrets de l’illa. Per demostrar que el problema ve d’enrere, basta recordar que, amb el canvi de mil·lenni i amb Francesc Antich a la presidència del Govern, s’hagueren de comprar amb urgència dessaladores mòbils o posar en marxa l’Operació Vaixell per a transportar aigua de l’Ebre davant el risc que el turisme es quedàs sec.

Encara que aquest assumpte no es troba en primera línia del debat polític ni mediàtic, Marga Prohens ha intuït la seva importància. Almanco formalment. Així s’entén la creació d’una conselleria del Cicle de l’aigua, que dirigeix Juan Manuel Lafuente –un llinatge adequat pel càrrec. La gestió se centra en dos organismes: el Consorci d’Aigües de les Illes Balears i l’Agència Balear de l’Aigua i la Qualitat Ambiental. És absolutament insuficient i, a part del nom, poca cosa ha canviat.

És una gran veritat que s’ha d’actuar sobre les deficiències en les xarxes de subministrament per evitar les pèrdues i millorar la depuració per reaprofitar el líquid. Als ritmes actuals de consum, algun dia pot deixar de sortir líquid per l’aixeta o ser de pèssima qualitat. Alguns creuen que la tecnologia ho solucionarà tot. Imaginem que continuam construint dessaladores. Les empreses del sector asseguren que el cost no passa de l’euro per metre cúbic i que el consum energètic és molt baix. Fins i tot si es donassin per bones les xifres d’una part interessada, ens trobarem que com més líquid hàgim de dessalar, més apujaran uns preus que algun dia hauran d’adaptar-se al cost real.

Les solucions han de passar per mesures valentes i interdisciplinàries que superen l’àmbit d’una conselleria. Tenen a veure amb la capacitat de càrrega humana del nostre territori, amb el consum turístic, amb el de l’oci, aquí es pot llegir piscines. Quantes en caben a l’illa? Cal prendre decisions valentes o na Maria Enganxa, i més gent darrera ella, acabarà convertida en migrant climàtica.