CAIB: entre la concentració i la domotització

Aquests dies, al sector hoteler illenc no es parla de cap altra cosa: l’aliança estratègica entre les famílies Vich i Quetglas. O, el que és el mateix, Grup Súmmum i BQ Hotels. La lògica suma del gestor multimarca amb la típica familia patrimonialista. Empenta amb múscul. El resultat, trenta-quatre hotels sota la nova marca hotelera. Més de cent milions de facturació i cinc mil empleats de nòmina. De classe mitja-baixa, a mitja-alta. De jugar per la permanència, a aspirar a competicions internacionals. Veurem com acaba.

No obstant, no és aquest l’objecte de l’article en si. Sinó del que representa: l’evidència de que, en l’economia globalitzada on vivim, les escales d’explotació cada pic són més importants. Ergo, els volums. Traslladat a la microeconomia de ca nostra: les empreses mono explotadores —o d’un o un parell d’hotels, per a que se m’entengui— seran més magres de veure dia a dia. Ens agradi, o no. No tan sols per aspectes purament de rendibilitat, sinó per d’altres que solen acompanyar a quasi totes les empreses familiars. La successió, la més significativa: el que va començar un matrimoni o uns germans potser ho pot continuar la següent generació, sempre hi quan es donin una sèrie de condicionants favorables. Però serà molt més difícil que els néts dels fundadors romanguin. A no ser que l’empresa hagi agafat una embranzida en quan a EBITDA tal que ho permeti.

En segon lloc, cada pic és més costós mantenir una empresa. Aquest és un fet que pocs i poques poden oposar-s’hi. No ja pel clàssic argumentari de l’excés tributari —també en podem parlar— sinó per un altre aspecte complementari al d’Hisenda, però quasi més important: la manca de treballadors i treballadores habilitats per a treballar avui en dia a les Illes. No tan sols al món del Turisme. Construcció, educació, seguretat, òbviament agricultura… El panorama és descoratjador. Més, si tenim en compte que en un període de quinze anys el trenta per cent de massa laboral espanyola arribarà a l’edat de jubilació. Certament, la Intel·ligència Artificial —AI— podria dissimular aquest fet. L’administració pública podria ser —de fet, ja és— una de les grans beneficiades de la seva instal·lació a les institucions autonòmiques, locals i estatals. Tan sols fa falta telefonar un organisme públic per a demanar cita. Però això no treu que certes professions puguin ser cada vegada més cotitzades. I que, per tant, la factura a pagar per elles pugui ser molt més cara que ara. Per exemple: qui vulgui ser servit per un humà al bar de l’hotel —o al cafè de la cantonada— potser ho haurà de començar a apreciar a la nota. O, si vol una casa aixecada pis a pis i no utilitzant motlles prefabricats, també haurà d’assumir els seus elevats costos.

La concentració de capitals, així com la complementareitat d’empreses serà un fet cada vegada menys noticiable a les Illes. Així com l’utilització de domòtica. Aquesta darrera, no per moltes ganes per part de les diferents patronals. Que hi solen veure més una despersonalització del servei més que un guany. Sobre si ens agrada als consumidors o no, és el menys important. El que importa, sincerament, és el compte de resultats. Sien institucions privades o públiques, quedi clar. Moltes gràcies.

Suscríbete para seguir leyendo