Perspectives rituals

Alguns diuen que la història és cíclica, altres que és lineal; uns, que es repeteix contínuament, mentre que d’altres, suggereixen la idea d’un progrés que té un principi i també un final. Que si és mestra de vida, que si forma part del nostre passat, que si no té present, o com deia Valle-Inclán —si no em falla la memòria—, que les coses no són com són, sinó com les recordem i així via. Per tant, depèn de cadascú i de la percepció que tingui de la realitat. Una visió que fàcilment cau en el subjectivisme moral o ètic, és a dir, quan tot ho reduïm a opinions personals. Potser per això, hi ha tantes visions, tantes banderes que van per camins contraposats. Una de les finalitats ideològiques de les dretes és no haver de recordar els records, per dir-ho millor, és una damnatio memoriae, un oblidar-nos, esborrar com si mai hagués succeït. Per què hem d’obrir ferides que ja havien estat arraconades definitivament?, per què insistir-hi?, esmenten alguns. Potser, perquè això no es pot ignorar, descuidar o excloure, forma part de la nostra història personal i col·lectiva. I com ja us podeu imaginar, em refereixo a la Guerra Civil Espanyola. Però, ens agradi o no, la veritat és més gran que qualsevol ideologia, que qualsevol doctrina o opinió personal. Així ho varen entendre els teòlegs de l’alliberament, que foren acusats de marxistes, quan usaren l’expressió evangèlica «la veritat us farà lliures». I no vull fer com Ponç Pilat que per fugir d’estudi, es va preguntar, què era la veritat? Encobrir la vida amb mitges veritats o fer-ho amb mitges mentides, és realment perillós. Com a mostra, mireu el que està passant ara amb l’expresident de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que no en fa ni una en dret. No assumir les responsabilitats te’n porta cap a un carreró sense sortida. En fi, si la història és cíclica o lineal, tant hi fa, el que si sabem és que el temps s’escola entre les nostres mans i nosaltres amb ell. Fem vacances, treballem, estudiem, ens il·lusionem i a la vegada ens cansem, fracassem, ens desil·lusionem. Fem de l’esperança una il·lusió i amb un instant desapareix; en definitiva, vivim, millor o pitjor, mentre el temps passa o com diuen altres som nosaltres que passem pel temps. Em sembla que era Heràclit que deia que el temps és un nen que juga amb els daus. Probablement, ens cal aquella saviesa que l’aprèn tot, per veure després que no hi ha res de superflu. En el fons, som fills del camí i casa nostra és la volta del nostre món o com deia Jaume Sisa ‘casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú’, el temps no compta, perquè en ‘qualsevol nit pot sortir el sol’. Una de les coses que ens fa adonar que la realitat és periòdica és la litúrgia cristiana. Any rere any, celebrem Nadal, Pasqua, sant Antoni Abat, la Immaculada, Tots Sants i tantes altres, que venen marcades per un ritual que es repeteix constantment en el temps. Fins i tot en l’àmbit social, les escoles i els instituts, així com les universitats, segueixen aquesta tradició cristiana, per molt que diguin els polítics —i d’altres que neguen aquesta realitat—, que som un país aconfessional i per molts funerals d’Estat que facin, els rituals són i seran sempre accions simbòliques referides a quelcom transcendent. Què és un símbol, sinó un reconeixement, tornar a veure una cosa que realment ja coneixes. Els rituals, com deia Byung-Chul Han, són tècniques simbòliques d’instal·lació d’una llar. Així, transformem estar en el món en estar a la llar. És fer habitable el temps. El ritual ordena el temps i alhora dona estabilitat a la vida. La seva repetició fa que la vida es mantingui, no es consumeix ni es gasta, simplement s’usa. De fet, la repetició és el tret més característic dels rituals: és memòria. No té res a veure amb la rutina. Amb això, cal anar amb compte, perquè la repetició per comportar nàusees, ensopiment, avorriment. Lliurar-se a un ritual significa que ens hem d’oblidar de nosaltres mateixos, ja que és quelcom transcendent, transcendeix la nostra capacitat i, fins i tot, les nostres limitacions. Repetir és recordar, hem dit abans, fer memòria d’un esdeveniment que ja ha succeït. Ara vindran els grans àpats de Nadal, primer els d’empresa, després els familiars i, entre i entre, els dels amics. Seran dies bojos, un feix de relacions. L’àpat és un ritual que fem cada dia on, a més de menjar, compartim idees, pensaments, treballs i inquietuds, pròpiament una àgape on et retrobés amb persones que, d’alguna manera, han format i formen part de la teva vida. El seu caràcter social i antropològic ens ajuda a crear lligams, alguns seran tan sols superficials, altres ens endinsaran en una relació més profunda, més rica i prometedora, potser per afinitats, o no, simplement perquè el destí o l’atzar juga amb nosaltres als daus.