Coalició per Mallorca

El passat divendres es presentà a l’Estudi General Lul·lià —el marc ja era prou revelador de les intencions— un nou ens polític que neix amb la pretensió d’aglutinar els grups, els partits, les entitats socials i els individus que malden per treure el nostre país del marasme actual. Amb quines eines? Amb les eines de l’acció política i la intervenció activa en la vida pública. El projecte, ja esdevingut una realitat, encara que, òbviament, pendent de créixer i madurar, pretén assolir quotes de poder que li permetin decidir sobre allò que afecta el benestar, en la seva accepció més àmplia, dels mallorquins i la pervivència de Mallorca com a realitat identificable. Identificable per nosaltres mateixos, que falta fa, però també a través dels ulls aliens.

Al cap i a la fi, es tractaria d’aconseguir un poder polític realment autòcton que fugís del sucursalisme que, des que hi ha memòria, ha governat a casa nostra. Els clams perquè Mallorca deixi de ser la gran mamella prolífica de l’Estat i, alhora, tingui la capacitat per reconstruir la seva personalitat col·lectiva es palparen com la clau de volta del discurs ideològic de la nova formació. Ajudaren a la comprensió dels objectius la nitidesa de l’acte, prou concorregut, altrament, i les mesurades intervencions dels oradors, que no emeteren, rara avis, ni crits, ni insults, ni desqualificacions. De manera que els parlaments tingueren la virtut d’incidir, amb finesa, en allò que torba tothom que vulgui romandre a Mallorca sense haver de demanar permís a cada pas per viure plenament la seva mallorquinitat. Es volia, s’arribà a dir, constituir un moviment, un arreplegador de voluntats disperses, més que no pas un partit polític en sentit tradicional.

Deixar de ser uns estranys a casa nostra, preservar i fomentar la identitat col·lectiva, aturar el creixement de la població, acabar amb l’etern greuge fiscal, mudar el model econòmic per evitar que, com passa ara, els treballs de baixa qualificació que s’ofereixen —turisme i construcció— actuïn de reclam inabordable, fer decréixer l’oferta turística, implementar mesures per solucionar el problema de l’habitatge amb incentius als residents de llarga durada, recuperar l’índex de riquesa per càpita d’antany..., vet aquí alguns dels plantejaments més destacats que s’anunciaren. Tot des d’una òptica que, segons s’insistí, voldria recuperar la noció, el sentiment es pot dir, del mallorquinisme polític, obedient, només, als interessos dels mallorquins.

Qualsevol formació política —i més si és de nova trinca— vol traslladar a la societat un missatge susceptible d’abraçar el màxim nombre possible de potencials adeptes (i votants). La intenció, ja s’entén, és ser una força majoritària, que no quedi reclosa dins la irrellevància a la qual tradicionalment s’ha considerat que duien els extremismes. [Encara que aquesta idea de rebuig social als extremismes pot ser que s’hagi de revisar a partir de l’auge creixent dels partits d’extrema dreta]. Sigui com vulgui, la moderació orientada a no espantar i la justificable manca de concreció producte de la jovenesa del projecte, però també de l’ambigüitat predicable de tots els partits polítics, pot ser que expliquin i, tal vegada, justifiquin les mancances en les prèdiques.

Algunes pretericions es feren notar, tal vegada atribuïbles a la necessària superació del període de candidesa. Singularment, parlaríem de quatre oblits o tractaments amb una manca notable d’èmfasi: la llengua, el territori, l’augment de l’autogovern i la relació amb el Regne d’Espanya. En primer lloc, la imprescindible superació de la situació de postració que viu la llengua catalana s’amagà rere la identitat cultural, sense que el català s’esmentés pel seu nom ni una única vegada. Això comportà l’oblit del paper central que, per a la (re)construcció del país, té la llengua com eix vertebrador de la col·lectivitat i com a tret diferenciador insubstituïble: si el desplaçament lingüístic a favor del castellà es consumés, no tindríem llengua, per descomptat, però tampoc no tindríem país.

En segon lloc, hi mancaren les referències a la protecció radical del territori: sense territori o amb un territori devastat, tampoc no tindríem país. Vivim en un entorn que ens hauria de ser recognoscible i ens és del tot necessari comunicar-nos-hi lliurement, poder anar onsevulla i en qualsevol moment sense traves, sense aglomeracions, recuperar l’assossec, la tranquil·litat, el benestar, el gaudi del nostre món... En tercer lloc, no hi hagué mencions a l’augment de l’autogovern i a l’assumpció de competències que ara no tenim. Al cap i a la fi, el valor de Mallorca com a ens polític, el respecte envers les nostres pròpies capacitats, vindrà donat per l’assoliment de facultats que ens permetin prendre les decisions que ens afecten.

Finalment, com ens relacionarem amb Espanya i amb la monarquia hereva directa del franquisme? Vet aquí uns temes gens marginals que, sens dubte, hauran de merèixer més d’una reflexió. El nou partit, es vinclarà davant el monarca —en una posició de regionalisme ben entès que no molesti— o denunciarà la indesitjada submissió a un poder que, històricament, representa la continuïtat en l’espoli dels recursos i en la pèrdua de les institucions pròpies?

PS: En acabar l’acte es desplegà des de l’altura, en vertical, la bandera de Mallorca —originalment un penó—, que esdevé senyera quan, forçant les regles de la gravetat i de la vexil·lologia, es col·loca en posició horitzontal. Que la nova coalició no vulgui entrar en qüestionaments que, ben segur, provocarien incomprensions i rebuigs, s’entén com una mostra de prudència i d’acceptació de l’oficialitat. Bé està així. Tanmateix, res no exclou que en el futur, a partir de la documentada opinió dels experts, es pugui avaluar el rigor històric del símbol actual i, si de cas, plantejar-ne el redisseny. Pausadament.