Pessoa, em cau bé

En aquests dies estic rellegint L’educació de l’estoic de Fernando Pessoa, especialment ara que l’editorial Acantilado ha publicat una biografia, probablement la més completa que existeix fins al moment, proesa portada a terme per Richard Zenith, considerat un dels grans especialistes en llengua anglesa de l’obra de Pessoa. La versió original és de l’any 2021 i la traducció al castellà és d’Ignacio Vidal-Folch. Zenith ha pogut analitzar el famós bagul pessoà amb més de vint-i-cinc mil folis manuscrits que actualment pertanyen a la Biblioteca Nacional de Portugal, on ha treballat durament per esclovellar, igual que una ceba, els mites que s’han anat acumulant durant anys al voltant de la figura de l’eclèctic escriptor i que, en part, foren alimentats per ell mateix a través dels seus heterònims —n’hi ha uns cent trenta-set—, una sèrie de personalitats que anava inventant, com si fos quelcom extern a ell, però que formaven part de la seva identitat, encara que fos una ‘mutilació’ intencionada, fragmentària i incompleta de la seva mateixa personalitat. Noms com Alberto Caeiro, Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Bernardo Soares o el Baró de Teive ens mostren les experiències, les opinions, les preocupacions i fins i tot les idees polítiques del nostre personatge. Si la fama de poeta filòsof el precedia, ell ho matisava dient que era poeta de la no filosofia. Com a perles, dos poemes. El primer el posa en boca d’Alberto Caeiro: «L’essencial és saber veure, saber veure sense posar-se a pensar, saber veure quan es veu, i ni pensar quan es veu ni veure quan es pensa». El segon, d’Álvaro de Campos: «No soc res. Mai no seré res. No puc voler ser res. A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món». Vet aquí algunes idees: concretament, la capacitat de veure sense judicar, la qual cosa és per si sola difícil de considerar, ja que des del moment que obrim la boca ja estem judicant. Veure-pensar, dos verbs i un binomi, on el segon és conseqüència del primer i aquest, de saber mirar, escrutar la realitat tal com la perceben els nostres ulls. El savi té ulls a la cara, mentre que el neci camina a les fosques, diu un refrany bíblic. El d’Álvaro de Campos em recorda aquell altre que s’atribueix a Sòcrates, ‘només sé que no sé res’, però aquest és ontològic, fa referència al ser i no tant a allò que saps o que pots arribar a saber, que segurament sempre serà insuficient. Com més saviesa, més neguit; a més coneixement, més sofrença, deia el Cohèlet. Pessoa fou un dels meus pensadors de referència en la transició de l’adolescència cap a la maduresa, si és que arribem algun dia a ser madurs del tot. En L’educació de l’estoic em preguntava com el protagonista podia arribar a la fortalesa i el domini de si mateix, especialment davant les desgràcies i les dificultats que l’envoltaven. És cert, que demana molta fortalesa d’esperit. Aquest és, precisament, un dels significats de l’estoïcisme. Que res t’afecti, que res pertorbi el teu apaivagament, la teva tranquil·litat, la pau material i alhora espiritual del teu ser. Seria quelcom al «Nada te turbe» de santa Teresa de Jesús. Ara bé, l’estoïcisme de Pessoa no té res a veure amb el d’Epictet, Epicur, Marc Aureli o qualsevol altre autor, sinó que més aviat cerca el plaer en el dolor. Mentre l’estoic evita el sofriment a través de l’ataràxia, Pessoa el cerca, potser de manera malaltissa, o perquè en algun moment de la nostra vida és o serà inevitable, sabent que no hi ha cap transcendència en això. Vaig descobrir, diu el Baró de Teive, per la mancança —que és com es descobreix la vàlua de tot— que l’afecte m’era necessari; que, com l’aire, es respira i no se sent. Potser el nostre mal no resideix en l’individualisme, sinó en la qualitat d’aquest individualisme; és a dir, no en allò que pensem, com en allò que fem. En el Llibre del desassossec diu que el vertader savi és aquell que es disposa de manera que els esdeveniments exteriors l’alterin mínimament. Per això necessita cuirassar-se envoltant-se de realitats més properes a si mateix que no els fets, i a través de les quals els fets, alterats d’acord amb aquelles, li arriben. Viu sempre en el present. El futur no el coneix. El passat ja no el té. Aleshores, de què serveix preocupar-se pel que vindrà? El demà, ja tindrà els seus maldecaps. Ara el que cal és fer front al present, que també té els seus. Malgrat els esforços que fa l’estoic per aïllar-se de les preocupacions i altres incidències, resulta que no ho és d’insensible i, ho vulgui o no, sempre resta ferit i això pot condicionar el seu futur.