Ha perdut Mallorca la seva màgia?

L’Instituto de Desarrollo Local y Estudios Sociales, vagi a saber què punyetes és això, ha decretat que a Mallorca no hi ha cap poble amb màgia. Segons el Diccionari, es tracta d’una «ciència oculta que pretén produir efectes meravellosos valent-se de forces sobrenaturals o naturals extraordinàries». Amb una definició tan estricta, l’organització esmentada té raó. Però a altres municipis espanyols, fins i tot la menorquina Ferreries, sí que han trobat aquesta o una altra màgia.

És conegut que s’atorguen senyeres blaves, segells de qualitat i estels de categoria amb uns criteris difícilment comprensibles i, de vegades, amb empenta monetària. Malgrat aquesta certesa, cal demanar-se si l’Instituto ha encertat i Mallorca està mancada de màgia. O encís. O encant. Per recórrer a sinònims adients si parlam d’una illa que s’ofereix com a destinació turística de primera categoria. Ha perdut aquesta terra la seva màgia?

Fa uns dies passejava pel Passeig Marítim de Palma. Des de prop de l’Auditorium intentava admirar el monument més important de la ciutat: la majestuosa Seu gòtica que, amb els seus contraforts, sembla un immens orgue sobre la mar. L’edifici fou iniciat fa més de set-cents anys i les seves pedres s’encenen quan reben els darrers raigs de sol del dia. L’observació, que no fa gaire temps era nítida, ara es fa a través de milers de pals de vaixells de luxe o gran luxe. Són el resultat de construir més i més pantalans perquè el model escollit és créixer sense mesura.

És complicat descobrir l’encís dels pobles mallorquins, com per exemple Sóller o Deià, si per arribar-hi s’ha de patir una llarga cua de cotxes, per aparcar s’han de donar voltes durant una hora de voltes i per passejar pel carrer de la Lluna s’han de driblar milers de turistes.

Fa uns dies es publicà un informe sobre el procés de desertificació que pateix Espanya. Les Balears no es troba entre les províncies més afectades. Només, un 34 % de la superfície pateix regressió de les terres fèrtils. Però el problema de Mallorca no és l’arena, sinó el ciment. L’encimentament avança i, malgrat respectar totes les opinions, és complicat trobar l’encant enmig de blocs de pisos bessons i sense més mèrit arquitectònic que l’utilitarisme.

Hi hagué un temps en què el viatger arreu del món es podia sorprendre amb productes exòtics, menjars diferents, perfums del mercat de Khan El Khalili o estores turques que només es trobaven a l’illa quan Galerías Preciados dedicava una setmana al país otomà. Avui les mateixes botigues, amb una estètica uniforme i idèntica oferta es troba a Palma i a Atenes o Tòquio. No hi ha oportunitat de quedar-se bocabadat. En canvi, el comerç que es diferenciava de la tendència a la uniformització desapareix. El penúltim exemple, Ca dona Àngela, una merceria secular.

He sentit que el cor em bategava a velocitat més alta en un instant en què em trobava gairebé entre les parets nues de la cambra reial de la piràmide de Kheops. Fins i tot, encara que em va costar, el dia que vaig entrar a la Capella Sixtina envoltat de centenars de turistes. En algun moment em vaig abstreure de la multitud i sentir que gaudia d’un moment excepcional en el marc d’una realització humana extraordinària.

A Mallorca cada cop ens sentim més massa. Els carrers de cada poble estan saturats i és més fàcil trobar un kebab o una empanada argentina que un bon cocarroi nostrat. Però tal vegada l’illa encara conserva un xic de la seva màgia i el problema sia nostre. Que, com als museus del Vaticà, hem de fer un esforç mental i de concentració per prescindir de la superficialitat que tapa les meravelles del paradís que sabem que existí, però desconeixem si sobreviu a l’augment sense fre de visitants, de població i de la seva internacionalització.