La imitació, una mena de ritual

Recentment, m’he fixat en el tall i el tint de cabells que porten molts joves d’ara, tots tallats en el mateix patró, o sia, a l’estil d’un tal Lamine Yamal, Broncano o el mateix Alcaraz. Sembla que són els seus referents actuals, com Rosalía ho és de moltes noies. Això és, el clatell i els costats ben rasurats o rebaixats; la part de dalt, tenyit de ros amb metxes blanques o simplement al natural, una mica més llarg que a les bandes, que fa ressaltar millor la part central. Aquesta moda s’anomena mid fade, entre modern i clàssic i que està fent furor en moltes perruqueries. Només que diguis vull que em faci una tallada de cabells a l’estil de Yamal o Alcaraz o que portis unes fotografies dels looks hodierns, perquè el barber el reprodueixi en el teu cap. Compte!, pot haver-hi algun barber que no sàpiga estampar aquesta obra d’art en el teu cap i es passi en el tall, i una vegada feta la pífia ja no hi ha manera de rectificar-lo, has d’esperar que creixi de nou. És una sort, si no tenim problemes d’alopècia, ja que els cabells tornaran a créixer, segurament, amb més força que abans. Altrament, només ens quedarà usar perruca, com ho fa la parella d’Ayuso, que un dia apareix amb un front prominent i força esclarissat, i un altre totalment cobert. Esperem que quan vagi descobert no es constipi. Per cert, si per qualsevol cosa heu d’anar a cercar una perruca, si és de cabells naturals, us podeu deixar la cartera. També ara s’ha instaurat entre els joves el terme bro, una abreviatura de brother, ‘germà’, que usen indistintament nois i noies i que ens ve de l’argot estatunidenc, principalment. Cansat estic de sentir-ho ençà i enllà, com si només existís aquesta categoria d’expressions que no fan altra cosa que empobrir el llenguatge. Sembla que ha perdut empenta anomenar als altres pel seu propi nom. Ai las!, la moda ens estira pels camins de la imitació, amb una gran mancança d’originalitat i novetat, i el que és pitjor, de personalitat. Fins i tot, allò que és revestit de novetat, aparentment no ho és gens. És com els tatuatges o les arracades, com més, millor, i que converteix el nostre cos amb un mapamundi de signes i significats variats, potser no ens volem distingir dels altres. Fa poc, si no portaves els texans estripats o foradats o baixats a mig cul per ensenyar la roba interior, sobretot si eren de marques reconegudes, volia dir que no estaves al dia, que t’havies quedat enrere, esdevenies un antiquat, un desfasat. Em recordava molt els picapedrers d’antany que sempre que s’ajupien ensenyaven la guardiola. Que incòmode era caminar amb els pantalons baixats, cada dos per tres, els havies de pujar cap amunt, fet que es convertia en un tic permanent. El crit de ‘¡vamos!’ de Nadal i ara d’Alcaraz —l’equivalent català seria ‘som-hi!’ o ‘au, vinga!—, també ha esdevingut famós entre els més joves, una mena de crit de guerra i de superació davant l’adversitat, per no parlar de les imitacions que fan dels futbolistes en el moment de fer un gol, que va del més clàssic, treure’s la camiseta o assenyalar amb el dit al cel, fins a fer un ballet a la brasilera o una giragonsa a l’Hugo Sánchez, àdhuc una ics a l’estil de Cristiano Ronaldo. A sobre, alguns s’emmirallen en el president dels Estats Units, Donald Trump, i li riuen les gracietes. El que faltava per al duro. Esperem que els imitadors no siguin capaços de dir a les dones que es dediquen al periodisme: ‘callat, porqueta!’, com ho va fer ell quan fou preguntat per l’assumpte Epstein. Això no és propi de l’autoritat més important dels Estats Units, però sembla que ens anem acostumant a aquest tipus de comentaris grollers i semblants. Trump és un personatge que no accepta cap crítica, tot són falses notícies, menys les seves, que estan construïdes des de l’objectivitat. I després se’n va a jugar al golf.

La imitació és com un ritual, que es repeteix una vegada i una altra, car sempre té la mateixa estructura, seguir els comportaments dels altres a través de l’observació i implementar-los. Sense cap mena de dubte que la imitació és un instrument d’aprenentatge que es produeix gràcies a l’observació de les conductes de models concrets. Amb tot, fa la sensació que simplement repetim el que altres han fet, incapaços de fer coses noves. Fins i tot, alguns models no tenen la força ni el caràcter que han de tenir, car són incapaços de criticar, verificar i no acceptar tot el que se’ls ofereix; és a dir, hi ha poca entitat en els models perquè realment la imitació desvetlli noves creacions, noves vies per créixer i desenvolupar-se adequadament i amb personalitat. Ser diferent significa pensar per tu mateix, no seguir el corrent de la majoria. Tenir vida pròpia interior.