Qui defensa els interessos generals de la ciutadania?

Aquesta és la pregunta essencial que ens hem de fer davant el progressiu desmantellament de l’urbanisme i de l’ordenació del territori.

Fa anys, aquestes disciplines aportaven una visió general i integradora sobre l’ús del sòl, prioritzant l’interès públic i la qualitat de vida de la ciutadania. Avui, la dinàmica ha canviat de manera alarmant: són els operadors econòmics sectorials, els qui «en saben» de la seva activitat, els qui dicten la norma, convertint l’excepció en la regla.

El patró d’aquesta rendició al curt termini és tristament repetitiu.

Vam aprendre aquesta lliçó amb el turisme. Quan l’obsolescència de les edificacions, després d’anys sense prou reinversió, va exigir solucions, es va cedir al sector hoteler. El resultat el coneixem bé: prebendes urbanístiques, creixement descontrolat i un augment de places fora de norma amb l’excusa d’amortitzar les obres de renovació. La planta hotelera es va modernitzar, sí, però a canvi d’una sobrepoblació i d’una pressió insostenible sobre els nostres serveis i recursos, que patim tots.

Aquest excés ha acabat alimentant la greu crisi de l’habitatge actual. I, de nou, la solució s’ha encarregat als que «en saben», és a dir, als promotors. La resposta és trencar els límits de la planificació: augmentar alçades —duplicant-les—, eliminar la reserva d’equipaments i densificar al límit. La ciutadania, que necessita un habitatge digne, es converteix en víctima d’una espiral on la màxima rendibilitat del sòl prima sobre la qualitat de l’entorn i la convivència.

I ara, el mateix esquema es pot reproduir al món agrari amb la proposta de la nova llei agrària, la tercera en deu anys, que ha estat en exposició pública de manera molt limitada (deu dies per a al·legacions a un text de més de 200 articles).

Davant la innegable crisi del camp i la gairebé nul·la renovació generacional, la resposta sembla massa sovint un nou paquet de prebendes urbanístiques al marge de tot el marc legislatiu territorial. Sota l’excusa d’aconseguir rendes addicionals, es volen permetre activitats complementàries, amb el turisme (les «agroestades») com a gran protagonista.

De veritat que l’única solució per al món rural és introduir places turístiques? No havíem dit que havíem de reduir la pressió turística?

Però la llei va molt més enllà: amb qualsevol excusa per fer negoci, es volen permetre tallers mecànics per a «maquinària agrícola» (inicialment només per a la mateixa explotació), concessionaris de tractors i, sobretot, el retorn de les casetes per a agricultura d’oci. Aquestes casetes, ara de manera transitòria només ramaderes a parcel·les d’una quarterada, i que sovint acaben convertides en habitatges que hem de legalitzar en procediments extraordinaris.

Aquesta dinàmica té una conseqüència directa: la terciarització definitiva del sòl rústic. A canvi de la promesa d’una millora econòmica, el camp s’omplirà de casetes, agroestades i negocis que poc tenen a veure amb l’explotació primària. Potser hem d’acceptar que l’agricultura, tal com l’hem entès, no tingui futur a les illes i que el camp passi a tenir un ús terciari que manté un paisatge postís. Si és així i hi estem tots d’acord, el que hem de fer és modificar les nostres directrius d’ordenació del territori i reflectir-ho allà.

Des del nostre punt de vista, el que faria falta per protegir de veritat el món agrari seria protegir el sòl rústic front a usos espuris. I començar, tal com ja es va fer a Menorca, per la prohibició de nous habitatges unifamiliars, ja que l’únic que fan és desfigurar el camp i fer pujar el preu del sòl agrícola fins a fer-lo inaccessible als pagesos que hi volen exercir la seva activitat.

L’urbanisme, que abans era la garantia per posar límits en nom de l’interès col·lectiu, sembla que es va desmantellant. L’ordenació del territori ja no la decideix el bé comú, sinó els representants de cada sector. Davant d’aquests despropòsits, que acaben afectant-nos a tots, la pregunta essencial segueix sense resposta: Qui defensa els interessos de la ciutadania?