Un dia se’n penediran

Quan es jutja un assumpte polític davant un tribunal elegit amb criteris polítics, el Suprem, per un Poder Judicial que també és d’obediència política, el resultat és el d’un partit de futbol: 5 a 2. Ara només falta que un altre tribunal, en aquest cas el Constitucional, també seleccionat amb criteris polítics, doni per bo el marcador o anul·li alguns gols. Aquest país ja és més estatunidenc que el regne de Donald Trump. Allà el Suprem, l’equivalent al nostre Constitucional, també és obedient amb qui l’ha seleccionat. No som una excepció al paradís de la democràcia. Ja he escrit cinc vegades la paraula política en un paràgraf –sis, ara–, però l’alta justícia està amerada de baixa política –set–.

La Justícia pot ser cega arran de terra, però a mesura que ascendeix a nivells estratosfèrics, recupera la visió. Passem, per tant, a assumptes també preocupants, però més propers. Succeeixen aquí mateix, no a la província de Madrid, i tenen alguna possibilitat, per petita que sia, de ser resolts.

Per exemple, odiar una dona embarassada que fou assassinada fa noranta anys, no té cap explicació racional. En conseqüència, aquells que, una vegada darrere l’altra, fan malbé el bust d’Aurora Picornell al Molinar, són uns éssers irracionals. Uns asocials que volen crear rancúnia entre els ciutadans. També són covards. Si fossin valents es presentarien a unes eleccions, donarien l’enhorabona als guanyadors si perdessin i governarien per a tothom si guanyassin. El que desconeixen és que l’odi sense sentit que demostren es girarà contra ells. Les farà desgraciats en vida. En tenim alguns exemples.

Francisca Alomar Jaume, contava al Diario de Mallorca del 23 de desembre de 2006, que l’agost de 1936, quan ella tenia set anys, desaparegueren de ca seva, amb pocs dies de diferència, el pare i la mare. A l’home el segrestaren uns falangistes. La dona anà a Ciutat per demanar què havia passat i mai més tornà.

Molts anys després, Francisca, que tenia una botiga a s’Arenal, rebé la visita de l’individu que portà el matrimoni fins a la paret on va ser afusellat. «Em va venir a demanar perdó... Tu creus que això es pot perdonar?», contava. L’assassí portà l’infern en vida sobre les seves espatlles i ni tan sols amb el penediment aconseguí alliberar-se’n.

El doctor en història David Ginard conta un altre cas en el seu imprescindible, documentat i ben escrit llibre Contra Franco i Falange. Les resistències clandestines a les Balears (1939-1948). Aquest darrer any es produí una operació policial que posà fi a l’estructura d’oposició a la dictadura franquista. Els detinguts foren torturats per la policia i la majoria passaren a disposició judicial fets un eccehomo. Quan comparegueren davant els jutjats militars es trobaren que l’instructor era Mateu Torres Bestard. Es tractava d’un «antic governador civil –explica Ginard– implicat directament en la repressió de 1936-37 i cèlebre per la seva duresa».

Malgrat els terribles precedents, es mostra benèvol i ordenà la posada en llibertat de la majoria dels detinguts. Fins i tot, obrí una investigació sobre els maltractaments policials, encara que no arribà enlloc. Els testimonis recollits per l’historiador entre els detinguts coincideixen: «Devia tenir remordiments o qualque cosa així», explicava Gabriel Torrens Llompart. La millor recepta contra el compungiment és no odiar i, sobretot, evitar que l’odi es transformi en violència.

Es paga en vida o a l’infern, suposant que existeixi. Si és com el descriu Dante Alighieri, els violents per odi acabaran en el cinquè cercle. Ho faran immersos en la llacuna Estígia mentre es colpegen eternament perquè en vida van viure en el fang de la seva ira. Ben segur que si no existeix un avern post mortem, el patiran pre mortem.