Començar sa casa pel terrat

Què passa quan una casa es vol començar pel terrat? Que té totes les probabilitats de no poder ser edificada, igual passa quan un procediment penal finalitza amb la publicació d’un veredicte condemnatori sense sentència, simplement genera dubtes a la ciutadania, destinatària just després de la persona acusada, està sent qüestionada la imparcialitat subjectiva del jutjador (absència de relacions indegudes), com la imparcialitat objectiva (des de la perspectiva de l’observador extern), (Requisits establerts per a la Sala 1ª TC, STC180/2021 de 25 d’octubre).

La sentència del Tribunal Suprem, condemnatòria del Fiscal General de l’Estat, ens dur a demanar-nos: «On és l’ortodòxia que ha de guiar una sentència d’aquesta transcendència?». Ha complit la funció de prevenció criminològica de les resolucions del Tribunal Suprem? Cal tenir present que aquest alt tribunal estableix la jurisprudència que vincula a la resta de tribunals inferiors.

Repassem els esdeveniments del dia 20 de novembre d’aquest any. La magistrada ponent, la senyora Susanna Polo, havia redactat l’esborrany de la sentència sobre el cas; fets, fonamentació jurídica i veredicte, establint la conclusió absolutòria, quan ho presentà als altres sis membres del tribunal, cinc d’ells no estaven d’acord, una altra magistrada a més de la ponent es manifestà per a l’absolució de D. Álvaro García Ortiz.

Davant la circumstància de què cinc magistrats no estaven d’acord perquè consideraven que el que calia era una sentència condemnatòria, el president de Tribunal va assolir tal tasca de redactar la sentència.

Fins aquí res que no passi normalment als tribunals a l’hora de dictar sentència, el que ja no és normal és que es dicti un veredicte condemnatori amb tota l’extensió, penes principals, penes accessòries i reparació/indemnització pels danys morals, sense el cos de la sentència! Resulta inaudit que es prengués la decisió en tanta pressa, sense un text on la resta de membres pogués reflexionar ponderar i fer les seves aportacions, i per conclusió, si fos condemnatori establir la pena.

En un país democràtic el veredicte va precedit d’una recopilació dels fets més significatius, favorables o contraris a l’acusat, seguits per la qualificació jurídica dels delictes, i l’adequació dels fets a la llei penal i jurisprudència, tant espanyola com del Tribunal Europeu dels Drets Humans, només després cal un veredicte absolutori o condemnatori.

La màxima «in dubio pro reo» és la manifestació aplicada del principi de presumpció d’innocència de l’article 24.2 de la Constitució Espanyola. Malgrat que el Tribunal Suprem en aquest cas va decidir que no es pogués retransmetre el judici, la ciutadania ha pogut presenciar com diversos periodistes de diversos medis, varen prestar testimoni, contestant totes les qüestions plantejades tant pel ministeri públic, acusació particular, com la defensa, on manifestaren amb rotunditat que havien conegut l’email abans que l’acusat i que ell no els ho havia fet arribar.

La sentència no serà ferma, cal recurs, primer en nul·litat, després, si no s’estima, al Tribunal Constitucional i si tampoc s’estima el Tribunal Europeu de Drets Humans. I el dany en la persona acusada serà greu, i no esmenable, com ja ha passat al magistrat D. Baltasar Garzón Real, SIC.