Coneixements diversos per a la Conservació

Érem molt joves quan acompanyàrem els naturalistes Michel i Jean-François Terrasse a cert indret de la Serra per fotografiar el voltor negre, el falcó marí i l’àguila peixatera. Assolir el lloc idoni per instal.lar-hi un hyde discret obligava a una llarga caminada. De sobte, des d’un tirany insinuat en la carritxera, s’envolà un enganapastors (Caprimulgus europaeus). L’observació durà segons. Un dels dos germans escridassà l’altre (en francès, naturalment): «Però, no l’has fotografiat?». La resposta al reny va ser contundent: «Mais, je l’admire!».

De l’enganapastors local, què en sabíem nosaltres a principis dels anys 70 del segle XX? El nom, alguna creença popular, i esquits de la seva biologia llegides en els pocs textos disponibles. En les primeres llistes d’aucells observats a les Balears apareixia com espècie estival no rara a Mallorca, Menorca i Ibiza. D’una espècie germana, siboc (C. ruficollis), l’única observació registrada es considerava una confusió.

Ara en sabem més: aucell estival, reproductor rara i migrant a les Balears (només migrant a Formentera); se sent els crepuscles d’estiu en camps, pinars i pedregars (monòton i repetitiu com una matraca). I sabem que el siboc és una raresa a ca-nostra. Molta gent observa l’enganapastors i en fa anotacions al seu quadern de camp. D’aquestes notes i de recerques específiques es nodreixen bases de dades en àmbits científics. La Ciència avança. El nostre coneixement augmenta. D’ell se’n pot desprendre, si escau, una millor proposta conservacionista per a l’espècie, indecantable d’una bona gestió dels hàbitats on l’aucell viu. Del món.

També sabem, gràcies a l’excepcional Atles ornitonímic de les Illes Balears elaborat caparrudament per Cosme Aguiló i Antoni Mestre (IEB, 2017), que l’espècie té una vintena de noms a les nostres illes: badoc, capxibot, bocaire, oronella vera... Tres, formenterencs: fumurell, cap de fava, manalec.

Es tracta de coneixements distints. Cap inútil. Provenen tots de capacitats (potser) estrictament humanes: la d’admirar la Naturalesa directament (espècies, sistemes, relacions, cicles, evolució, fenomens, enigmes...), la de reunir dades per inferir hipòtesis, i la de posar nom a les coses i elaborar creences i històries. Tan poca cosa i tanta alhora. El cas de l’enganapastors apassiona: ara sabem que l’espècie, a més, està desenvolupant curioses adaptacions a les noves condicions climàtiques.

«Mais, je l’admire!». No he oblidat mai la lliçó dels germans Terrasse, mestres ornitòlegs. La Naturalesa ens meravella, ens interessa i ens commou. La meravella i l’emoció són a la base del coneixement, i aquest ho és o hauria de ser-ho de la bona gestió. No deix de pensar que la seva Conservació depèn d’aquest ventall de competències humanes. Cal usar-las amb saviesa i esperança.