L’encís del Primitiu

Havia sentit parlar d’ell com una variant més aviat exòtica del Camino, famosa per la duresa d’algunes etapes i la solitud i el silenci dels seus paratges. I efectivament, no en vaig quedar gens decebut. El Primitiu és sens dubte un dels trams més bells d’aquesta via secular, que deu la seva denominació al fet que va ser un rei d’Astúries, Alfons II, la primera persona que cap allà el segle IX de la nostra era decidí recórrer els 315 km que separen la localitat d’Oviedo de Santiago de Compostel·la. Se’l considera, doncs, el primer pelegrí d’aquesta emblemàtica ruta, que impulsa cada any milers de persones a caminar pel denominat Camí de les Estrelles tot seguint la Via Làctia, el punt final del qual és la tomba de l’apòstol Sant Jaume a Galícia.

Enguany no era un any qualsevol, tanmateix. Es complien 16 anys des que vaig començar a fer el meu primer Camino, l’any 2010. Aquesta era l’edat que tenia en Lluís, el segon dels nostres fills, quan prengué un camí ben diferent, del qual ara com ara ningú no ha tornat. I, tanmateix, el vaig veure en molts dels indrets que caracteritzen aquesta privilegiada ruta: als senders serenament ombrívols, coberts de fullaraca i eriçons de castanya; a l’ull d’una petita i humil font, rajant incansablement a través dels secrets del bosc; a l’espadanya d’una recòndita ermita, el so de les campanes de la qual em remetia a la seva rialla... No debades Antoine de Saint-Exupéry va dir que l’essencial és invisible als ulls. Idò d’això va aquest Camí, només que és precisament a través d’allò que es veu -grandiós, bellíssim- que intuïm la presència d’alguna cosa més enllà de la nostra percepció sensorial. És allò que molts d’amants d’aquesta ruta mil·lenària anomenen la màgia del Camino i que no té res a veure amb estranyes visions ni fenòmens paranormals; és més aviat un estat proper a l’harmonia i a una determinada forma de saviesa, afavorit sens dubte per allò que hom hi troba a mesura que camina lentament, sense presses ni preocupacions foranes.

D’altra banda, no es pot negar la presència de l’element religiós, al Camino, independentment dels motius que animen una persona a penjar-se una motxilla a l’esquena i a recórrer un bon grapat de quilòmetres cada dia. Encara més, la presència de nombroses esglésies, capelles o ermites al llarg de la ruta conviden a la meditació o a la reflexió, si més no al descans en alguna de les seves portalades o a l’interior silenciós i recollit de les seves arquivoltes. Dissortadament, cada vegada n’hi ha més de tancades; el vandalisme hi ha fet també acte de presència, al Camino, i sovint per veure l’interior d’una església o capella et remeten a un número de telèfon per tal que te n’obrin les portes...

Quant a la ruta en si, el Primitiu té tots els al·licients perquè un amant de la tranquil·litat i la natura el gaudeixi en tota la seva plenitud. Llocs com Grado, Salas, Tineo, Borres, Pola de Allande, Berducedo... constitueixen allò que en podríem dir l’Astúries «profunda»: llogarets a penes habitats; extensos pomerars que anuncien la penetrant aroma de la sidra; graners per a guardar-hi el blat o la dacsa, edificats sobre quatre (hórreos) o sis (paneras) pilars perquè no hi puguin pujar les rates; cavalls i vaques a lloure... L’element humà tampoc no és aliè als atractius del Camino; un dematí, mentre caminàvem per una espessa i ombrívola roureda, vàrem trobar una parella que venia de recollir castanyes una mica més amunt d’allà on ens trobàvem. Ell era especialment xerrador; ens digué que nomia Manolo, que tenia 81 anys (no ho aparentava) i que havia participat en una de les marxes a peu d’Oviedo a Madrid -poca broma- amb motiu de la reconversió industrial dels anys 80. Com molta gent a Astúries, havia treballat a la siderúrgia, sector que, juntament amb la mineria, va ser un dels més castigats per les exigències del Mercat Únic Europeu. Em va cridar l’atenció que, en referir-se a la seva dona, usava l’expressió «conocila» en comptes de l’habitual «la conocí», la qual cosa afegia un plus d’atavisme a aquell entorn ja de per si prou bell i encisador...

No vull acabar aquesta nova i petita crònica sense referir-me a en Joan i en Sebastià, els meus fidels companys de ruta. Tant de bo puguem continuar fent-lo molts d’anys, tants com la salut i les cames ens ho permetin. I sobretot junts, units en aquesta comunió tan especial que constitueix el Camino, tot i la massificació i la despersonalització que amenacen la seva essència.