L’efecte Rosalía

No estic d’acord amb el que alguns diuen sobre Rosalía en el seu últim treball musical Lux, a saber que s’ha allunyat de l’èxit per explorar els camins de l’espiritualitat i de la mística de les dones. Tot al contrari, l’ha preparat molt bé, ha sabut potenciar-lo al màxim fins i tot abans que sortís a la llum a través de la propaganda digital, de la seva escenificació pels carrers de Madrid, a través dels seus seguidors, dels esbossos de videoclips aquí i allà, dels seus posats, vestida de blanc i amb un aire de religiosa contemplativa amb erotisme inclòs, potser perquè mística i erotisme van del bracet. Li ha sortit tan bé que, inclús, he sentit que algunes adolescents es volen fer monges, però, com Rosalía. En fi, que ha sabut encaminar molt bé el seu full de ruta, perquè avui tothom en parli, fins i tot un servidor.

Em pregunto, com és que tots els mitjans de comunicació li donen tanta publicitat, quin sentit té? S’han posat tots d’acord? Els hi paguen per promocionar-la? El mateix president del Govern espanyol, Sánchez, l’ha felicitada. També en Federico Jiménez Losantos, que acostuma a ser poc amable, ha lloat a Rosalía pel seu Berghain, per exemple, on destaca l’òpera, la música clàssica i les aportacions de Björk i Yves Tumor. La imatge de Rosalía amb els animals em recorda molt la pintura de Giotto, Sant Francesc predicant als ocells, a la Basílica del ‘Sacro Convento’ d’Assís. Altres, consideren que aquest disc és un batibull de registres musicals diferents i de llengües, empra almenys tretze llengües, que fa difícil encaixar-lo en un tot. La seva posada en escena, intencionada evidentment, és un moviment cap a l’estètica, i en aquest sentit, meravellós, però aquí es queda. L’estètica és la perifèria de l’espiritualitat, mira només l’embolcall, on s’escenifica desmesuradament el narcisisme, l’hedonisme i es recrea en l’instant feliç i aquí roman.

Recordo la història d’una persona que li agradava anar a la Seu per escoltar el cant gregorià, però confessava que no era gens religiosa. El que l’omplia era l’estètica arquitectònica d’una catedral gòtica, amb els seus rosetons, vitralls i columnes, i, sobretot, les veus que ressonaven i es perdien entre les altures del temple, talment l’eco d’una probable divinitat. Amb tot, per alguna cosa es comença. Pot ser un punt d’arrancada cap a altres gorgs més profunds, qui sap! No nego les seves recerques, les seves lectures, que si Teresa de Jesús, Simone Weil, Joana d’Arc, Hildegarda de Bingen o Olga de Kíiv, el desig que hi posa, en la seva música i en les cançons, prou que fa. Això és més que encomiable. Tanmateix, queda tan sols l’estètica, una mena de mística a través de la via de la immanència. Hölderlin l’expressava d’aquesta manera «On estàs font de pensament?, tu que sempre t’allunyes quan ens apropem. On estàs, llum?» La dinàmica és el de gratar cap endins, fins a la inexorable roca del fons i trucar a la porta on no hi ha clau o, en canvi, fer-se amb la clau que obri tots els panys. Sembla que el contingut d’un poema mai s’esgota, probablement perquè l’expressió simbòlica s’allunya de conceptes i posicions dogmàtiques.

Ni l’experiència mística ni l’experiència poètica són coneixements procedents del món dels conceptes. La primera és una aprehensió furtiva de l’absolut, pas, per la gràcia sobrenatural, en les profunditats divines; en canvi, el coneixement poètic és una via d’immanència cap a les fonts d’una altra creació, cap al ser substancial de l’ànima. El coneixement poètic intenta «apoderar-se» amb naturalitat afectiva de la realitat de les coses desvetllant la profunditat creativa del subjecte. Pot ser que aquí no hi hagi experiència mística, però pot oferir-nos una imatge, un signe de l’autèntic desvetllament de la il·lusió: la soledat dels camps o la quietud de la nit, harmonitzades amb el cant de les aus o el murmuri de les fonts, no són, potser, fruits saborosos de poesia?

Potser és veritat que Rosalía barreja l’invisible, el misticisme i el simbòlic a través de la seva estètica, una vegada s’han exhaurit tots els artificis de la postmodernitat on resisteix sola davant del silenci. És la misteriosa entrada al silenci que, com deia el poeta català Joan Vinyoli, és carregat de plors i anhels d’alguna cosa mai no aconseguida, tal volta una cruïlla de camins que possibilita la meditació que t’adreça cap a les fondàries interiors d’una nova visió de l’espiritualitat. Com diu l’escriptora nigeriana Minna Salami, l’espiritualitat cobra diferents significats en funció de cada persona. Per a ella, és una essència interna, individual i col·lectiva, que esculpeix el caràcter, els estats d’ànim, les creences, els records i les actituds. Això significa veure l’art, la dansa, els proverbis, els textos rituals, els poemes èpics, les tradicions musicals, els mites de la creació, les històries de la vida, les tradicions i les utopies com a mitjans per a comprendre i comprendre’ns. Rosalía es debat entre una realitat, el món en el qual vivim, i una possibilitat, l’Altre, en majúscula, l’Absolut o digui-li Déu. Si la finalitat és l’Amor, aquest no és possible sense pèrdua, ruptura de nivell. Benaurat o benaurada —diu Evagri Pòntic— qui penetra en el no-saber d’algunes fronteres. La virtut es troba dins nostre, no a fora, així mateix l’amor és la forma divina del finit. És una provocació, un repte, talment l’exigència més torbadora que ens sobrevé quan s’ha donat mort a altres falsos amors.