Filosofia en el gimnàs

El meu gimnàs alaroner va més enllà de modelar el cos. També entra dins el cervell dels usuaris per reforçar la seva mentalitat. És pura filosofia. O filosofia pura. A més de desenvolupar bíceps, pectorals i bessons, ens va pensar. Ho fa amb frases repartides estratègicament per les parets, devora màquines per córrer, reforçar cames o aixecar pes. Creixen tríceps i quàdriceps –modestament en el meu cas–, però també s’estimulen els lòbuls frontal, parietal, occipital i temporal. A més a més, són idees adaptables a moltes situacions vitals. I a la política. Segur que Nicolau Maquiavel hagués incorporat algunes d’aquestes idees a El Príncep{"anchor-link":true}, que dedicà a Llorenç II de Mèdici.

Per exemple, una que es troba entrant a mà esquerra: «No et comparis amb els altres, compara’t amb la persona que eres ahir». Podria estar a la seu de qualsevol partit. Segur que, si hi hagués més introspecció, la crispació cauria a nivells suportables. Els socialistes recordarien el finançament de Filesa i moderarien les crítiques sobre la Gürtel. Els populars confessarien qui era M. Rajoy i com es pagà la seva seu abans d’anar massa lluny amb Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García. Llavors, si els uns i els altres demostren que són millors que ahir, podran prendre per lema aquesta reflexió de Søren Kierkegaard: «La vida tan sols es pot entendre cap enrere, però s’ha de viure cap endavant».

«Els assoliments no són màgia, són esforç i treball dur», aquesta també es llegeix al meu gimnàs. S’hauria d’escriure amb lletres grosses a tots els despatxos dels assessors de governs de tota mena. D’aquells que viuen entorn d’un partit que en conquerir el poder les posa un bon sou a canvi de poca feina. «L’únic entrenament dolent és aquell que no s’ha fet» em recorda la política d’habitatge. És exactament el que passa a la construcció de pisos a preu assequible. La pitjor política possible és la que no posa ni un totxo per fer complir l’article 47 de la Constitució: «Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació».

El manual de resistència de Pedro Sánchez em sembla insignificant en comparar-lo amb aquest estímul del meu gimnàs: «Quan sentis que et rendiràs, pensa perquè vas començar». Però no sempre s’ha de culpar als polítics. Hi ha una sentència que hauria d’estar als despatxos de tots els funcionaris que fan la compra diària en horari laboral; dels que eternitzen l’hora del cafè, del berenar o del vermut; dels que, amagats darrere el teletreball, aprofiten per gratar-se la panxa. En el centre esportiu diu: «Vols guanyar múscul? Entrena força / Vols perdre greix? Entrena força / Vols millorar la teva salut? Entrena força / Vols viure més? Entrena força». L’adaptació a les seus administratives només necessita alguns retocs: «Vols guanyar eficiència? Treballa amb força / Vols llevar paperassa? / Treballa amb força / Vols millorar l’estimació dels ciutadans?  Treballa amb força / Vols fer feliç a la gent? Treballa amb força».

No és pagat anar al gimnàs per fer salut física i, de franc, rebre una lliçó de filosofia… i de política de la bona.