La digestió del procés

La situació política catalana és complicada. Hi ha molta desmoralització i molt de desconcert. Per exemple, Alexandre Solano, en un treball publicat a Vilaweb, explica que el sentiment independentista es tradueix de cada vegada menys en vot independentista: a l’octubre de 2017 (el mes del referèndum), un 76’1% d’independentistes afirmaven que votarien partits que tenien la independència de Catalunya en el seu programa, però, en canvi, en el baròmetre del CEO d’aquest estiu passat, només un 63’4% mantenien aquesta intenció. Solano apunta com a causes de la deserció «un cert cansament polític, la fragmentació de l’independentisme institucional i la percepció d’estancament del projecte». La concreció més espectacular d’aquesta evolució és que un 10’5% d’independentistes, sense deixar de ser-ho, votarien PSC, «un partit que aquests darrers temps s’ha volgut associar a l’estabilitat». Un altre percentatge important passaria a l’abstenció. I un corol.lari d’aquestes dades és que, probablement, l’Acció Catalana de Sílvia Orriols guanya vots, sobretot procedents de Junts, més per decepcions provocades per l’independentisme institucionalitzat que per l’atracció que pugui despertar el seu discurs islamòfob.

Una altra dada sorprenent és la poca assistència de gent a la Diada d’enguany. I la presència d’adolescents («l’eclosió del relleu generacional», segons Vicent Partal) no pot amagar l’evident desmobilització. Ot Bou, també a Vilaweb, descriu la manifestació com a «despullada de l’esperança primigènia del procés i de la indignació posterior», i nega que pugui representar «una represa de la lluita».

Què ha passat? Perquè la gent que s’havia significat (votant i manifestant-se) com a independentistes ara es desentén del tema, encara que no hagi canviat d’objectiu polític? Probablement perquè considera que és inútil esforçar-se per una opció que s’ha mostrat, de moment, inassolible. Val més dedicar-se a causes que troben nobles i factibles: ajudar a Palestina, evitar que Vox guanyi, treballar per a la integració dels immigrants, denunciar el dèficit fiscal…

La derrota de 2017 va acabar, com la del 1939, en exili i persecució judicial, però no en proclamació de la independència i govern a l’exili, que és el model de retirada que tocava imitar de la República espanyola i de la Generalitat de Companys. I en aquesta zona grisa on s’ha instal.lat l’independentisme català no hi ha sortida possible. Puigdemont ho sap, i per això sobreactua, la CUP es psicoanalitza, i ERC ha decidit que, mal per mal, li convé tornar a l’autonomisme dels governs «progressistes» i a l’odi al convergent. Ho vaig comentar a I. Sánchez Cuenca, un politòleg de prestigi, per saber si trobava que una opció federal seria possible. Me contestà que, d’ençà de les Corts de Cadis, els espanyols estan rotundament contra el federalisme. I es ratificà en allò que havia publicat a El País: «Ante el avance de la extrema derecha, y llegado el caso, el PSOE debería ofrecer algún entendimiento al PP para que no dependa de Vox i opte por gobernar en solitario».

No sé perquè tot això m’ha recordat que els romans també sabien què n’havien de fer d’aqueslls que odiaven: «Carthago delenda est.»