Calla!

«Tace, vel meliora dic silentio», que traduït ve a dir: «Calla, o digués quelcom millor que el silenci». No sé si ve del món clàssic aquesta dita o pertany al segle XVIII, però tant se me’n dona, perquè l’important és el que significa. ‘Tace’, un imperatiu, una ordre, ‘calla!’, si no ets capaç de trencar el silenci amb paraules interessants. Pocs són els que saben quan han de parlar i quan han de callar; pocs saben usar els silencis; pocs els que s’atenen a les regles de cortesia necessàries en una bona conversació, diàleg, debat o tertúlia. El silenci no dificulta la parla, ans tot al contrari, la fa possible. Malgrat que és l’antítesi de la paraula, tanmateix, a causa de la seva importància en la comunicació humana, fa que la parla i el silenci siguin elements complementaris. El silenci no és renúncia, sinó contenció, pausa, reflexió. El silenci és prudència, és eloqüent en la seva mirada. Hi ha silencis que diuen més que les paraules; hi ha silencis que criden, que consenten, que censuren, que clamen, que fan mal... Compte!, hi ha infinitat de «pseudosilencis».

El llenguatge és paraula i silenci. Alguns diuen que el silenci està ocult entre els apòstrofs, rere les al·lusions de la retòrica, una simple nota en la recerca de significat, fins i tot quan no n’hi ha, és el que hom escriu entre línies o calla. Què hi ha de millor, que el silenci? Segurament que res. Inspira saviesa i t’allibera de la ignorància i la passió mal entesa. Amb el silenci, l’ésser humà, a més d’estar a l’expectativa, manté la dignitat i és amo de si mateix, de les seves circumstàncies, a través del domini dels impulsos. A boca tancada no entren mosques, se sol dir. Amb tot, va més enllà, perquè les paraules autèntiques neixen del silenci i de la paciència, les altres se les emporta el vent. El silenci ens dona la capacitat d’aïllar-nos de tot i redescobrir-nos a nosaltres mateixos.

Com va dir Hemingway, necessitem aprendre a callar. I m’adreço als polítics, que sembla que no ho saben fer, la prudència del savoir-faire es veu que no va amb ells. Prenc l’exemple de la compareixença del president de Govern, Pedro Sánchez, a la cambra del Senat, davant la comissió d’investigació per l’assumpte ‘Koldo’. Estic d’acord amb la qualificació que en va fer el president Sánchez d’aquesta sessió, un ‘circ’, una ‘comissió de difamació’, especialment quan Joaquín Miranda, del PP, va entrar en escena. «Digui sí o no», insistia rotundament i de manera grollera i arbitrària, «digui sí o no», amb aires amenaçadors. Quina vergonya! Es nota tant que volen enderrocar-lo, treure-se’l del damunt, de qualsevol de les maneres, el fet és que caigui, i com més avall, millor. Segueix la divisa dels cèsars romans, ‘divideix i guanyaràs’. Si la finalitat és aquesta, els mitjans amb els quals es volen aconseguir els objectius proposats no importen per mesquins i perversos que siguin, i aquí entren les mentides constants, atacs personals, insults a la família, fer soroll, manipular i bla-bla-bla. Finalitat: confondre a l’opinió pública, emmascarar la vida dels altres amb etiquetes falses.

Tan sols mentida és glòria, no el coneixement, deia Hermann Broch a La mort de Virgili, davant el mal que ens envolta. Maquiavel proposava que el governant havia d’actuar de manera calculada i de vegades hipòcrita, però amb l’objectiu últim de governar eficaçment en benefici dels ciutadans. No sé si és correcte, em refereixo a enganyar per tal de governar, perquè en el fons, el que surt beneficiat és el governant i no la ciutadania. Tant de bo, fos veritat el que deia Maquiavel, pel que fa al resultat final, afavorir, ajudar a les persones, perquè haver-hi un codi ètic és important, és la manera com transitem pels mitjans per arribar a una meta concreta. No és que defensi a ulls clucs la gestió del president Sánchez, però és el millor del pitjor que tenim actualment dins del panorama polític espanyol. Almenys, en principi, intenta guardar les formes fins que ja no pot més i s’ha de defensar, dels atacs a la seva persona i família, que no tenen res a veure amb la gestió política. Potser és veritat allò que es diu que el món no està amenaçat per persones dolentes, sinó per aquelles que permeten la maldat. Amb tot, sempre depèn de les persones. Deus hoc vult!, ‘Déu ho vol’, proclamava el papa Urbà II per animar a cavallers, nobles, reis i poble en general, per anar a la Croada, que concedia indulgència plenària per cada infidel —així anomenaven als musulmans, cosa que també feien els musulmans amb els cristians— que mataven. I la immensa majoria considerava que això estava bé, no es qüestionava. Era el que tocava. Igual com ara. No ens sorprèn que les coses no hagin canviat gaire... Tace!, o digués quelcom millor que el silenci.