Manel Domènech: Alguns mallorquins bons

Són molts els que proclamen a crits que estimen Mallorca. És una estimació egoista. Li suquen molt més del que li donen. Altres, en canvi, són discrets en la proclamació pública del seu amor i generosos sense límits amb l’illa. Vull parlar de dos d’aquests mallorquins bons (i perdó pel plagi del titular).

Aquesta setmana s’ha sabut que Manel Domènech, que morí el proppassat maig, va fer donació de la finca de Son Maiol de Randa i d’un terreny de Vilafranca a l’Associació de Varietats Locals de Mallorca, que promou els cultius ancestrals de la terra. Una tasca en la qual col·laborà durant dècades. «Mai tindrem paraules a bastament per agrair l’acompanyament i la tasca de Manel a la nostra entitat», ha comunicat l’associació.

Domènech era membre de l’Assemblea de Docents, de Cantaires per la Llibertat, de Recuperem Marivent i de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Era addicte a causes perdudes per convicció, sense cercar el bé material particular. El vaig conèixer fa cinquanta anys, quan jo era un discret jugador juvenil de voleibol a Alaró, La Salle i al segon equip del Son Amar. Ell era àrbitre d’aquest esport. El millor. De fet, és l’únic del qual record el nom. Exhalava autoritat. De la de veritat. De la que es fonamenta en el coneixement i la justícia. Res a veure amb l’autoritat verdulaire de molts polítics amb càrrec.

Des de jove trescà per baratillos i obres del centre històric cercant tresors que altres no reconeixien. Parella de tota la vida de Carme Vàzquez, es complementaren perfectament. Ell recollia i ella restaurava. Fruit d’aquesta tasca fou la gran col·lecció que reuniren a la seva casa del Pes de sa Palla. Recuperà i regalà perquè entenia la seva afició com un rescat patrimonial. Fa anys decidí compartir la col·lecció amb els altres mallorquins i cedí valuosos materials a institucions públiques. En farem una minsa relació. Al Casal Balaguer es mostren gairebé tres-centes peces de ceràmica que hi diposità. Una gran mostra d’obres de la fàbrica de La Roqueta, a més de la vaixella del menjador.

El Museu d’Història de Manacor rebé set-centes setanta-set unitats de la seva col·lecció. Destaca la imatgeria religiosa del denominat taller de les Verges Rosses, que estava a la capital del Llevant. La col·lecció Domènech–Vàzquez, que així es denomina, tenia una abundosa mostra de gerres brodades de Felanitx. S’arribà a un acord amb la Fundació Cosme Bauçà per mostrar-ne dues-centes a la seu de la institució. Gerres que anaven des del segle XVIII fins al XX.

El Museu Marítim rebé un diari de navegació, un altre de com ser un bon navegant, argolles d’esclau i altres objectes que el director, Albert Forés, qualifica de «molt interessants». Es poden veure a la sala dedicada als segles XVIII i XIX.

L’altra bona persona de la qual vull parlar és Josep A. Grimalt i Gomila (1938-2024) –el professor Grimalt–. Escrivia una secció dominical sobre llengua catalana al diari. Era un savi. Tant que quan venia al meu despatx es mostrava humil i quasi demanava perdó a qui en saviesa no li arribava ni a la sola de les sabates. Amics meus el veien dinar de menú a un restaurant felanitxer malgrat ser propietari d’un valuós solar a primera línia de Portocolom. Hauria pogut vendre’l i, amb els guanys, dinar a restaurants estelats i permetre’s molts luxes. Preferí donar-ho al seu poble per fer-hi un mirador i que tothom pogués gaudir de la visió de la mar.

Coneixem altres homes bons. Pau Alcover Deharo cedí Can Alcover a l’OCB; Estanislau de K. Aguiló, la seu de la Societat Arqueològica Lul·liana; Felicià Fuster repartí les seves propietats entre entitats humanitàries; Pau Cateura ha cedit l’arxiu d’Àlvar Campaner al Govern. Ben segur que la llista és més llarga, però no arriba ni a l’u per cent dels que presumeixen de ser grans mallorquins sense mostrar ni l’u per cent de la generositat de Domènech i Grimalt. Dos bons homes. Dos grans mallorquins.