Mallorca, qüestions centrals

Com més va, més eixordadores són les veus que clamen per un canvi radical (que no vol dir ni extremat ni sobtat) del model econòmic que regeix les vides dels mallorquins i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans de les Illes Balears. En efecte, el debat sobre com i amb quins instruments diferents dels actuals construïm el nostre immediat futur ha deixat de ser el producte d’elaboracions acadèmiques. Aquests estudis ens han alertat, de temps enrere, sobre les conseqüències de continuar lliurats sense mida al déu dels diners i al seu fill bord engendrat a casa nostra, a saber, el creixement suïcida de totes les variables vinculades amb el turisme i la construcció. Ara, dissortadament, hem constatat que aquelles alarmes tenien un indubtable valor científic —per això mateix s’han confirmat— i que quan es parla de sobrepoblació, de sobreexplotació turística i de sobreexplotació del territori i dels recursos naturals s’està parlant de realitats tangibles que ens condicionen de forma prou negativa, tant des de la perspectiva col·lectiva com individual.

Les solucions són certament complexes perquè els poders econòmics interessats que tot continuï igual que sempre —créixer sense límits— discorren en la direcció oposada de la racionalitat i de la conveniència dels illencs (quan tot esclati, ells ja no hi seran). Per tant, en lògica coherència, aquests poders malden per silenciar o desacreditar les veus crítiques que, amb dades objectives, evidencien que són massa gent, que venen massa turistes i que el territori no aguantarà més agressions indefinidament. La dramàtica paradoxa és que el diagnòstic està fet i ben fet, però cap de les forces polítiques que governen, han governat o aspiren a governar la nostra migrada autonomia té ni la voluntat ni la capacitat —a totes aquests forces les ordres els arriben de Madrid— de fer cap passa per revertir de forma decidida l’estat de coses vigent.

Revertir l’estat de coses vigent per mudar progressivament de model econòmic i alleugerir la insuportable càrrega de tots els excessos és quelcom que, com ha quedat prou demostrat amb el pas de les legislatures, no farà cap força política que tingui el centre de decisió a la capital del Regne. Això és així perquè les Illes Balears són, per Espanya, governi qui governi aquí i allà, el paradigma de l’economia que funciona en tant que genera una quantitat enorme d’ingressos que se’n van i no tornen, crea ocupació laboral i activitat econòmica sense fi i no alça mai la veu —o ho fa amb la boca petita— per qüestionar el greuge fiscal que patim. De manera que la defensa dels interessos específics dels illencs queda arraconada sine die perquè Madrid mira el compte dels resultats i res més que el compte dels resultats, i també vol, en aplicació d’aquesta lògica crematística, que tot continuï igual que sempre. Per què canviar si ens va tan bé així?.

Tanmateix, el mal de tots els mals és que a ells, a la metròpoli, els va prou bé, però no pas a nosaltres, el conjunt dels ciutadans de les Illes Balears, que hem patit i patim una minva creixent del nostre benestar en tots els àmbits, que cada vegada ens és més difícil relacionar-nos amb l’entorn i que veiem en seriós compromís la nostra identitat cultural i lingüística. De manera que, si ha de venir un canvi, ha de ser de la mà d’una força política autòctona que l’implementi. Emperò, caldrà que ens demanem quins requeriments haurà d’acomplir aquest nou ens polític a frec de néixer. Ens interessa saber, en efecte, si serà creïble i tindrà l’aptitud per materialitzar la tasca ingent que la raó i el mer instint de supervivència reclamen al davant d’una situació que, sense alarmismes, es pot qualificar de crítica.

Quins requeriments, així doncs, es reclamen? D’entrada, presentar-se a les properes eleccions autonòmiques (maig del 2027) amb un programa que, nítidament, prevegi la necessitat de reduir l’oferta turística, la convencional i la residencial, per mitjà d’una reconversió industrial d’ampli abast, d’aturar el creixement de la població, d’aturar la colonització del territori rústic (les construccions, reservada a les àrees estrictament urbanes), de solucionar el problema d’habitatge amb la modificació dels usos dels hotels obsolets i per mitjà de la l’impuls de reformes legals que treguin al mercant els prop, es calcula, dels 100.000 pisos buits... Com és obvi, res de tot això tindria sentit sense un pla de xoc extraordinàriament dotat econòmicament en favor de la llengua catalana. Es tractarà d’impulsar, en un triple vesant d’aplicació simultània, el coneixement, l’ús i el prestigi del català com a eina progressivament imprescindible per al manteniment de les relacions socials de tota casta i per relacionar-se, en ambdues direccions, amb les administracions públiques.

Si aquesta nova força política —que es presentarà com a coalició properament i que tot indica que inclourà El PI— té uns líders llustrosos i creïbles i emet un missatge clar, sense gaires revolts, de recuperació de les variables que feien d’aquesta terra una terra reconeixible, amable per viure-hi i estructurada en termes racionals —això és, que no estigui sotmesa a l’esclavatge de la cobdícia dels poders econòmics i al servilisme dels poders polítics—, s’haurà obert una encletxa d’esperança. No cal ni dir que semblaria imprescindible superar la dialèctica, del tot perversa a l’hora de vetllar pels interessos dels illencs, de l’eix esquerra/dreta en què, fins al dia d’avui, han pivotat els pactes de governança. Això exigeix estar en disposició de pactar —llevat de l’extrema dreta— amb tothom que pugui i vulgui governar i accepti condicionar les decisions en el sentit de les pròpies directrius ideològiques. És a dir, la quota de poder només és valuosa si serveix per decantar el conjunt de l’acció política en un determinat sentit.