Un llibre fascinant

En aquests dies estic acabant de llegir el lloat llibre de David Uclés, La península de las casas vacías, que feia temps tenia a la meva taula d’estudi, esperant el seu torn, perquè abans hi havia altres lectures compromeses. No em posaré a analitzar-lo detingudament, ja n’hi ha d’altres que ho han fet i que continuen fent-lo de manera meravellosa. A ells, ens podem dirigir, o millor, a la lectura directa, sense que ningú ens condicioni. Realment el llibre no deixa a ningú indiferent. Fins i tot, el mateix autor fa una petita ressenya promocional del seu llibre, que a causa del seu èxit ja no necessita. Enhorabona a l’editorial Siruela per aventurar-se a publicar-lo. Més enllà de la ficció, el que va passar en la Guerra Civil Espanyola és una realitat que ens sobrepassa, deixant una empremta difícil de manllevar, tant d’un bàndol com de l’altre. Fou una guerra amb un munt de carnissers, que no tenien res a veure amb l’ofici adés esmentat, era un altre tipus de carnisseria, com la del coronel Yagüe —més endavant general i ministre del franquisme— que va ordenar la mort de quatre mil persones del bàndol republicà tancades a la plaça de toros de Badajoz; la que va haver-hi a Màlaga —el qui va ser president del govern d’Espanya i que va anunciar la mort de Franco—, Arias Navarro, condemnant a mort una infinitat de persones, i la massacre de la carretera de Màlaga a Almeria, coneguda com «La Desbandá»; Queipo de Llano que, amb l’ajuda dels falangistes, carlistes i els terços africanistes de les tropes mores, va acabar amb la resistència a Sevilla i que va ordenar afusellar a més de vuit mil persones; a ell, es deu, probablement, l’assassinat de García Lorca. Córdoba, Granada, Lleida i altres ciutats varen aguantar o patir el xàfec de la pressió franquista. Quelcom semblant va passar amb la part republicana, repressions i assassinats a Madrid un dia sí i l’altre també, les famoses txeques a Barcelona, València, Paracuellos de Jarama, Torrejón de Ardoz i altres indrets. A ambdós bàndols, l’acarnissament va ser brutal, si més no, en els primers mesos de la contesa, quan es pensava que seria cosa de poc temps. També vull fer-me ressò d’unes paraules duríssimes del cardenal Vidal i Barraquer contra l’Església, quan diu que «els revolucionaris han destruït les esglésies, però el clergat havia destruït primer l’Església». És una Església sense poble, més preocupada pel poder que per ser profètica i estar al costat dels més indefensos. Aquesta Església d’aleshores l’encarnava el cardenal Gomà, primat d’Espanya, un dels firmants de la croada franquista, Déu i pàtria en el mateix sac. Potser per això, Franco fou «caudillo por la gracia de Dios». Pel que fa al llenguatge que empra i que posa en boca dels protagonistes, Odisto i companyia, em recorda molt a com parlava el meu pare, oncles i padrins, que eren d’un poble de la comunitat autònoma de Madrid, prop de Chinchón i en el terme meridional d’Aranjuez, amb l’ús de paraules que provenen, especialment, de l’àmbit del camp: treballar «a tajo», «era», «botijo», «haces», «trillar», «rulo», «parva», «cabañuelas», «almirez», «zahorí», acompanyades per refranys de saviesa popular, a l’estil de Sancho Panza. I a Jándula, el poble fictici d’aquesta història, com a quelcom misteriós neixen i creixen les bledes al mateix temps que la guerra comença i camina, encara que no sigui temps de bledes, talment com si fos una superstició, que sempre n’hi ha en els pobles. Costa, a vegades, diferenciar religió de màgia. I per damunt de tot, ha sobresortit el paper de narrador, que marca el ‘tempo’ dels esdeveniments i que es fa unes concessions literàries cap al futur que només ell coneix..., i també nosaltres. Juga amb avantatge, com quan Franco diu que voldria que fos Arias Navarro qui anunciés la seva mort a tots els ibers, precisament pel seu compromís en la causa franquista. Recordo molt bé aquest esdeveniment, era adolescent i el meu pare va venir a buscar-me a l’estació d’autobusos quan mai no hi havia vingut, la qual cosa, em va estranyar. Aleshores em va dir que Franco havia mort i per si hi havia disturbis o altres afers semblants, millor assegurar-se que no em passés res. L’ambient estava caldejat, es respirava una certa tensió. D’altra banda, sembla que narrador i Déu es confonen, car tots dos tenen el poder de la ubiqüitat. Finalment, la història de la família d’Odisto representa la història de tantes famílies d’arreu de l’Estat espanyol que malauradament varen sofrir grans pèrdues per la maldat, l’odi i el desig d’uns pocs o, potser, de molts.