Problemes reals i polítics

Els polítics s’entretenien dijous a Madrid amb la compareixença de Pedro Sánchez. El passatemps servia a ells mateixos i a quatre periodistes de la premsa local. Un parèntesi per explicar la qüestió de la premsa provinciana: al gens ponderat programa de TVE ‘Mañaneros 360’, que dirigeix Javier Ruiz, parlaven periodistes de Público, El Español, El Plural… tots de la M-30 cap endins. La resta del país no existeix.

El mateix dia, Jaume Bauzà firmava al Diari de Mallorca una notícia segons la qual tan sols vuit víctimes d’okupació han utilitzat el servei que ofereix Cort. Fou una de les exigències del regidor de Vox Fulgencio Coll per donar suport a Jaume Martínez com a batle. Una idea caríssima per insubstancial. Unes pàgines més endavant, Iñaki Moure informava del fet que més de mil veïns de Calvià estan en llista d’espera per aconseguir un habitatge públic de lloguer.

Aquest és un problema real, el de l’habitatge, i no el què ocupa –aquesta vegada sense k– als polítics per devers Madrid. La gran preocupació és la manca de pisos, no els okupats. És ver que el propietari al qual se li fica algú dins una casa es mereix una resposta. Si els assaltants o morosos són uns pocavergonyes –he conegut el cas d’un habitatge de fora vila que es convertí en segona residència pels caps de setmana–, la justícia hauria d’actuar en qüestió de dies. L’exfiscal superior Bartomeu Barceló autoritzà el 2019 a les forces de seguretat a desallotjar ocupants il·legals sense necessitat d’intervenció judicial quan el cas era evident. Algun afectat creu que aquesta ordre, com altres mesures legislatives, han servit per a res? Si els ocupants són una família vulnerable, és l’Estat qui ha de resoldre el problema i no traslladar-lo a la propietat.

Ha quedat clar que l’okupació no és el gran problema de Mallorca pel que fa a l’habitatge. La qüestió és que cada any es construeixen milers de nous pisos i cases que els residents no poden pagar. Les raons, a parer meu, són les següents:

Primera, que durant els vuit anys de governs de l’esquerra, amb Francina Armengol a la presidència, no s’han afrontat polítiques valentes d’habitatge social. Ha estat durant aquesta doble legislatura quan el Polígon de Llevant de Palma, que eren uns terrenys destinats a la construcció d’habitatges de protecció oficial, han acollit una vintena d’edificis destinats a propietaris d’alt poder adquisitiu.

La segona raó és que les iniciatives privades que prometien llars a preus assequibles s’eternitzen. El cas de Son Bordoy, on presumptament hi haurà cinc-cents pisos de preu taxat o de protecció oficial, és paradigmàtic. Fa més de quinze anys que es tramita i ningú sap com acabarà. Per no parlar de les antigues casernes de Son Busquets i Son Simonet, properes a la carretera de Valldemossa. Les negociacions començaren fa més de vint anys, quan José Bono era ministre de Defensa i Jaume Matas, president del Govern. Es necessitaren anys i panys només per tancar la cessió. Tan sols fa tres mesos que les excavadores han entrat als solars per iniciar els primers dos-cents habitatges. L’Administració és un paquiderm incapaç de reaccionar amb agilitat davant les necessitats dels ciutadans.

La tercera raó, i probablement la més important, és que l’habitatge a Mallorca s’ha convertit en un bé destinat a l’especulació. No es construeix perquè hi visqui gent, sinó per aconseguir multiplicar per cent el benefici de qualsevol promotor. A Marga Prohens tampoc li interessen els problemes d’aquells que cerquen desesperadament una llar, en canvi, sí que umplen els seus pensaments aquells que li passen factura a canvi del suport incondicional que li donen.