La privatització de la formació universitària a Balears

Balears no es manté al marge de l’accelerat procés de privatització de la formació universitària a Espanya. En els darrers anys, l’oferta universitària privada presencial a Balears (l’online és una altra història que mereix capítol a part) s’ha gairebé quadruplicat. I el que és més remarcable: la confluència de diversos factors i moviments recents apunten a un imminent i espectacular creixement.

El primer dels factors és que l’oferta formativa universitària de les Balears és la més pobra d’Espanya: és la nostra la Comunitat on s’ofereixen, i amb considerable diferència, menys estudis de graus i de màster. I les perspectives que la Universitat de les Illes Balears incrementi la seva cartera d’estudis o el nombre de places dels estudis amb més demanda no són precisament esperançadores. El segon element a remarcar és l’existència de grups inversors que han trobat en el sector educatiu un camp propici per fer negoci. Afegiu-hi a aquests dos elements la prevalença política a Balears d’opcions poc compromeses amb el sector públic i tindreu dibuixat l’hàbitat ideal per al creixement de la formació universitària privada a Balears.

Diversos moviments recents permeten entreveure cap on anirà aquest creixement. Potser el més destacable és el projecte per part d’un dels tres centres adscrits que configuren l’actual sistema d’ensenyament universitari privat a Balears (l’Escola Universitària ADEMA) d’incrementar la seva oferta amb vuit graus i cinc màsters –la majoria en l’àmbit de les ciències de la salut–, i passar de ser una «franquícia» (per fer-ho entenedor: els centres adscrits, que és el que actualment hi ha a Balears, són «franquícies» d’Universitats reconegudes) a convertir-se en la que seria la primera universitat privada de la nostra Comunitat: la Universitat de Mallorca (UMAC), és el nom previst. Aquest projecte està ara a l’espera de la decisió del Parlament de les Illes Balears, que és qui té la darrera paraula. El segon gran moviment es va posar al descobert el mes de maig d’enguany, quan es va fer públic que el Govern de les Illes Balears havia concedit, amb una celeritat sorprenent, el vistiplau per a la creació del Centro Universitario Beato Luis Belda, adscrit a la Universidad San Pablo CEU (un projecte que, no s’ho perdin, el Govern de les Illes Balears ha qualificat d’interès estratègic per a la nostra Comunitat). Sis graus de l’àmbit de les ciències de la salut constitueixen l’oferta formativa d’aquest projecte. Un tercer moviment d’abast més limitat l’ha protagonitzat l’Escola Universitària Felipe Moreno i altres associats que fa pocs dies (el 3 d’octubre) aconseguiren l’autorització del Govern per inscriure el Centre Universitari Institut Nebrija de Mallorca a la Universidad Antonio de Nebrija; el primer pas perquè puguin impartir, que aquest és la seva intenció, el grau d’Infermeria. L’Escola Felipe Moreno també té avançat el projecte de posar en marxa el grau de Psicologia. (Permeti’m que obri un parèntesi per fer-los notar que per entendre els actuals projectes privatitzadors de l’ensenyament universitari a Balears cal posar la lupa sobre el sector privat de la sanitat i no en els immobiliaris i urbanitzadors, que eren els prevalents de projectes anteriors que no arribaren a bon port). A més dels moviments assenyalats, no s’ha de descartar que altres universitats privades intentin aterrar a Balears. O que la Universidad Alfonso X El Sabio, aprofitant la seva aliança amb la Rafa Nadal Academy, no obri un nou front.

Els efectes socials d’aquesta proliferació de l’ensenyament universitari privat va més enllà de la llibertat d’elecció que facilitarà l’increment de l’oferta, especialment d’estudis de l’àmbit sanitari. És cert: més persones podran estudiar carreres a les quals la universitat pública ha barrat el pas. Però els costos socials de l’exercici d’aquesta llibertat són elevats: no només afecta l’economia de les famílies (en els darrers 10 anys els crèdits bancaris per finançar l’educació universitària s’han quadruplicat) sinó que també pot incrementar el desengany dels joves amb un sistema públic que, també a l’hora de formar-se, els gira l’esquena. Enfortir la igualtat d’oportunitats és clau per combatre el desencís democràtic; i la privatització de la formació universitària estira en la direcció contrària.