Estat de l’Autonomia: un evident marge de millora

Aquesta setmana he seguit el Debat de l’Estat de l’Autonomia de les Illes Balears. No ens hauria d’estranyar gens la cada vegada més evident desafecció entre la població i el conjunt d’electes. L’espectacle ha estat, essent molt elegants, millorable. Sense voler assentar cap catecisme, voldria citar alguns dels motius pels quals l’abstenció pot ser l’opció majoritària a les properes eleccions locals i autonòmiques a celebrar a finals de maig del 2027.

1. Ressentiment. El parlamentarisme espanyol d’avui en dia es basa en la dejecció continuada de l’adversari. El nostrat no n’és cap excepció. Més, en el cas de la bancada opositora. Incapaç d’assimilar que fa més de dos anys que ha perdut el poder. Molt formatiu.

2. Quasi nul·la positivitat. Va amb l’apartat u. Durant aquests dies, —i si hem de ser honestos, més per part de l’oposició— la proactivitat i les ganes de ser constructiu no han existit. I aquest fet allunya el més assenyat contribuent.

3. Cura en el llenguatge. S’espera un domini perfecte de les dues llengües cooficials de la CAIB de qui es guanya la vida parlant en públic. Pel vist i escoltat aquests dies, no ha és així: les paràfrasis gratuïtes, manca de concordances entre subjecte i complements o simples barbarismes han estat a l’ordre del dia.

4. Ininteligibilitat. Va amb el punt tres. La qualitat d’un orador és la de ser entès a la primera, la de convèncer amb una riquesa sintàctico gramatical exquisida i una vocalització quasi perfecta. Sigui en castellà o en català. Suetoni ens va deixar escrit com va aconseguir l’emperador Claudi ésser un acceptable orador: intentant parlar amb pedretes de riu a la boca. Potser és hora que alguns parlamentaris ho apliquin. Costa bastant seguir-los.

5. Sobreactuació. Si hom es dedicàs a mirar en mode mude els diferents plenaris del Parlament, arribaria a la conclusió de que els allí intervinents són actors de teatre —o comèdia— fracassats. El llenguatge no verbal de la majoria dels i les intervinents ha estat, com a mínim, grandiloqüent. Essent sincers, no és una característica pròpia del parlamentarisme balear, més aviat es dóna amb l’adveniment una determinada fornada d’elegits. Certament, aquest histrionisme —un tant forçat, un pèl artificial— no es donava tant.

6. Abús del temps. Per dir «vostè és una inconscient, ven fum i ho fa malament» o «nosaltres ho fem millor que vostès, que són el passat» —ço és, les paraules que més s’han sentit aquests dies a l’antic «Círculo»— es necessiten segons. Potser un parell de minuts. No la mitja hora llarga de que els portantveus han arribat a utilitzar en els torns de rèplica i contrarèplica. Tan sols la Presidenta Prohens podria excusar una llarga exposició de fets i propòsits.

7. Dress code: realment, els temps són uns altres i les indumentàries del dia a dia es poden haver flexibilitzat. Però una cosa és la informalitat dins l’elegància i l’altra és anar al Parlament habillat com si s’anàs a l’Esplai. Altres Parlaments compten amb un codi de vestimenta pels diputats i diputades. Que ningú es confongui: no solen ser protocols decimonònics —corbata per ells i vestit llarg per elles— sinó un compendi on posar en Valor un mínim de decòrum. Com a mínim, en plenaris assenyalats. La imatge que a dia d’avui es reflecteix a la societat no és la millor, em poden creure.

8. Actitud. Sé que és molt difícil parar atenció en tot moment. Però la visió de tres quartes parts de l’hemicicle mirant els seus telèfons mòbils, ordinadors o tablets mentre un col·lega ( fins i tot company de partit ) parla a l’estrada tampoc reforça l’actual sistema parlamentari davant la ciutadania. És més honest sortir de l’hemicicle.

9. Educació. És xocant observar com Ses Senyories s’interrompen cridant, masses vegades com a colegials. Molts ens preguntam quin sentit té mantenir maneres de fer pròpies del S.XIX quan s’ha passat l’equador del primer terç del S.XXI. De veritat fa falta l’escàndol i el renou per defensar unes idees?

En resum, el marge de millora és notable. No en quan al debat polític, sinó als aspectes purament formals del debat cameral. No obstant, s’ha de reconèixer que els actuals actors en no són del tot culpables de dita situació: molts dels aspectes anteriorment exposats els han vingut sobrevinguts. Una pesada herència que millorar.

Ara bé, si s’han de fer pronòstics de qui és el favorit cara a guanyar les eleccions del 2027, ja els puc dir una cosa: la nostra futura presidenta és una dona i cursà els seus estudis superiors a la Ciutat Comtal. L’únic interrogant que ens podria venir és a quin centre estudià : si a la Universitat de Barcelona o la Pompeu Fabra. Per ara, la darrera opció és la més plausible. Però en un any i mig tot pot trabucar. Que li diguin a J.R. Bauzá.

Suscríbete para seguir leyendo