El gran problema, cap solució

És un concurs de preguntes i respostes, però sense premi. El lector que encerti les qüestions que seguidament es plantegen, podrà estar ben orgullós dels seus coneixements. Serà un expert en democràcia. Com que és intel·ligent, l’estimarà. La democràcia. Per aquesta mateixa raó, la intel·ligència, aplicarà una regla que li estalviarà molts de mals de panxa: dels polítics, ni cas del que diguin; analitzarà només el que fan.

El repte consisteix a llegir les frases que es reprodueixen a continuació i encertar qui va pronunciar cada una d’elles i, més o manco, en quines dates:

Primera: «S’han d’establir quotes per limitar l’arribada de nous migrants a Mallorca per tal d’assumir nous habitants. No és qüestió de qui sia el que vulgui venir a Mallorca, sinó de què no podem assumir més gent a l’illa… Arribarà un moment que això serà Hong Kong».

Segona, aquesta és forta: «Mallorca no pot resoldre totes les necessitats de Centre i de Sud-amèrica». Pensi en les afinitats culturals i lingüístiques que reclamen ara alguns polítics a l’hora de rebre els migrants que es necessiten per mantenir el ritme de creixement econòmic.

Tercera frase: «En els darrers deu anys hem crescut en 150.000 habitants i és una espiral que no es pot suportar, com més gent arriba més habitatges es construeixen. Hem de dir quants volem ser i després articular els mecanismes per repartir equitativament el creixement».

Quarta: «El principal repte de les Balears és el creixement demogràfic. Si no abordem ara la qüestió demogràfica, seran les generacions futures les que paguin el preu de la nostra inacció».

Cinquena i darrera: «No podem continuar planificant les infraestructures del demà sabent que, en estar enllestides, ja seran insuficients. Som un territori fràgil i finit».

Solucions. Les tres primeres sortiren de la boca de Maria Antònia Munar, la líder de la difunta Unió Mallorquina que alguns volen ara ressuscitar. Les pronuncià entre 2001 i 2006. Les dues darreres se sentiren fa molt pocs dies al Parlament, durant el discurs de Marga Prohens. Curiosament, Francina Armengol sempre rebutjà que es posàs un sòtil de població i sols utilitzà el creixement demogràfic per reclamar més recursos de l’Estat, amb els quals fer front a la necessitat de nous serveis. Fa molts d’anys que tècnics com Pere Salvà o Ivan Murray han advertit que es necessiten unes quantes illes com Mallorca per abastir a la població que hi viu. No tenim aigua ni queviures ni territori suficients.

La majoria dels polítics també ho saben, ho sabien des de fa estona, però en un quart de segle no han fet res per posar-hi fre. Les aportacions estadístiques reals de la presidenta deixaren petites les previsions de Munar formulades fa un quart de segle: «La població balear ha passat de 845.000 habitants l’any 2000 a 1.244.000 el 2025, la qual cosa suposa un augment del 47%, tres vegades més que la mitjana espanyola i vuit vegades més que la de la Unió Europea. Si mantenim l’actual ritme, en quinze anys poden sumar altres 230.000 habitants».

La presidenta, orgullosa del seu discurs, gravà un vídeo en el qual afirmava: «He encetat avui un debat». Error. El debat està obert des de fa molts d’anys. El problema rau en el fet que ningú ha volgut agafar el bou per les banyes. No han gosat fer-ho. No tenen força per enfrontar-se a aquells que només veuen l’illa com a negoci sense importar les conseqüències. Prendre mesures suposaria posar fre a l’allau de turistes i adoptar decisions urbanístiques que no agradarien als especuladors. No es pot limitar la lliure circulació de persones, però sí la bogeria del creixement sense mesura.

Als nostres polítics no se’ls pot atribuir la frase de Groucho Marx segons la qual «la política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic erroni i aplicar els remeis equivocats». Mirin per on, alguns dels nostres polítics han trobat un problema real, fins i tot han encertat en el diagnòstic. Malgrat tot, hi ha una cosa que no faran: posar-hi remei… i, qui dia passa, any empeny.