Gaza, un altre Dubai?

Ressonen encara en les meves orelles les paraules del bo de Walt Whitman quan va dir que mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara, ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara, i mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara, ni més cel ni més infern que els que hi ha ara. En fi, només tenim el present, conseqüència probablement d’un passat, ens agradi o no. El futur és sempre incert, però segons com es va construint el present, cada vegada és més previsible aquest avenir. Es veu a venir el que passarà a Gaza, no cal ser profeta ni futuròleg per adonar-se d’aquesta realitat, una zona que resta absolutament devastada i anul·lada, que suporta bombardejos sistemàtics des de fa gairebé dos anys. Si hi ha una casa que encara queda dempeus, podríem dir que és realment un miracle. La durada d’aquest conflicte, que s’eternitza interessadament, és el modus operandi de Netanyahu per a perpetuar-se en el poder i evitar així ser jutjat per suborn i frau, ja que està a les portes de ser condemnat per corrupció; tanmateix, mentre duri l’ofensiva contra la Franja, resta alliberat, demanant un ajornament darrere de l’altre, a causa de la guerra que manté no només amb Hamàs, sinó també amb tot el poble palestí. Potser vol fer mèrits davant el Tribunal de Justícia de Jerusalem a costa dels cadàvers que va deixant pel camí, peccata minuta, sense més rellevància. És l’infern que ens toca viure ara, uns ho viuen de manera tràgica en pròpia pell, els altres, ho veuen i el pensen de lluny. Mentrestant, el projecte del president Trump pel que fa a Gaza es va consolidant a poc a poc. Vol fer de la zona arrasada una demarcació turística, digne de Dubai o de Qatar, que d’entrada feia l’efecte d’una broma de mal gust, però ara comença a reforçar-se segons les últimes informacions, on alguns promotors d’empreses transnacionals ja cerquen implicar-se. És quelcom clavat al propòsit d’un altre president, el d’Andrew Jackson -el setè dels Estats Units d’Amèrica-, que en el 1830 va promulgar la ‘Llei de la Deportació dels indis’, amb la finalitat de posar fi a les guerres sobre el territori, donant als indis unes terres que foren anomenades ‘reserves’, on perderen part de les seves terres. Els únics que acceptaren aquesta divisió foren els Cherokees, mentre la resta s’oposaren. Amb el temps, els primers foren enriquits, mentre que els darrers foren totalment marginats. Us sona això, no? No hi ha res en la història que no s’hagi fet abans. És clar, que això xoca amb el dret internacional que diu que cap poble pot ser expulsat de la seva terra. En el fons, paper mullat. Recordeu-vos de tants de pobles que s’han vist forçat, expulsats, dels seus països respectius, iniciant un veritable èxode o diàspora, com el dels rohingyes, que ningú vol acollir. El poble palestí encara està sofrint la primera Nakba, quan foren expulsats de les seves terres en l’any 1948, amb la creació de l’Estat d’Israel. Tal vegada he perdut el compte, però ara estem en una segona, tercera o quarta Nakba i, encara que no ens agradin les comparacions, és molt més agressiva i inhumana que la primera. L’administració Trump usa l’eufemisme ‘desplaçament voluntari’, acompanyada per una compensació econòmica, talment un xantatge. Com si amb això, poguessin solucionar el problema. Ni amb tots els diners del món, podrien solucionar-lo. Pel que es veu, la ‘Gaza Humanitarian Foundation’ (sigles amb anglès GHF), que els Estats Units ha donat suport, no ha fet correctament la distribució d’ajuda humanitària tal com es demanava, més aviat ha creat el caos en els lliuraments de les ‘cues de la fam’, la qual cosa fou aprofitada per l’exèrcit israelià per a cometre diverses massacres entre els civils que intentaven aconseguir menjar en els centres habilitats. L’únic que s’ha aconseguit és desplaçar les persones d’un lloc a l’altra. La intenció era que no fos Hamàs que fes aquest arranjament, però els ha sortit malament. Tothom ha condemnat tals accions, cruels i deliberadament inhumanes de la GHF. Segons alguns informes que he pogut llegir, sembla que ha estat creada pel grup Mikveh Yisrael Forum, on trobem dirigents com Yotam HaCohen, conseller estratègic de Netanyahu, Liran Tankman, que havia estat en la intel·ligència israeliana i Michael Eisenberg, que es dedica a les grans inversions sense cap mena d’escrúpols ètics. D’altra banda, aquesta organització rep ajuda per un valor de cent milions de dòlars d’un Estat europeu fins ara no identificat. Mentrestant, el govern de Netanyahu està creant un autèntic camp de concentració a Rafah, una mena de ‘ciutat de tendes’ per a més de mig milió de persones que, teòricament, podrien gaudir de menjar i hospitals. Amb tot, Netanyahu, com a profeta del sionisme revisionista, té la missió de crear el ‘Gran Israel’, passant per damunt del poble palestí. I mentre el nostre afecte està envers Gaza, Cisjordània, l’antiga Judea i Samaria, és la nineta dels ulls de govern més extremista d’Israel, que volen annexionar-la abans que els representants de l’ONU els atorgui el reconeixement a l’Estat palestí. No hi ha més cel ni més infern que els que hi ha ara.