La proposta de derogació dels Decrets de Nova Planta: La petició del Parlament balear de 1997 (2)

En un article de fa uns dies, intitulat ‘La proposta de derogació dels Decrets de Nova Planta: la repercussió de la mesura a les Balears’ férem al·lusió al fet que el Congrés dels Diputats està tramitant una proposició de llei «para la derogación expresa de los Decretos de abolición de los Furs/Fueros de los Reinos de València y Aragón, y de los Decretos de Nueva Planta del Reino de Mallorca y el Principado de Catalunya». Doncs bé, aquesta qüestió ja es va tractar al Parlament de les Illes Balears, allà per l’any 1997, en la IV legislatura autonòmica, si bé com a Proposició no de Llei i, tot i que no siga molt conegut, o puga considerar-se, merament simbòlica, va prosperar. El Parlament balear ja va demanar fa 28 anys, com a continuació veurem, la derogació dels Decrets de Nova Planta.

Tot provingué llavors d’una Proposició no de llei del Grup Parlamentari Nacionalista-PSM. El debat va quedar recollit al Diari de Sessions del Ple del Parlament balear número 84, del 21 d’octubre de 1997. No s’aprovà per unanimitat, però sí per més de la majoria absoluta a favor, sense vots en contra: en concret, per 43 vots a favor i 16 abstencions.

L’acord del Parlament fou el següent: «El Parlament de les Illes Balears insta el Govern espanyol per tal que derogui formalment el Decret de 28 de novembre del 1715, conegut com a Decret de Nova Planta, així com totes aquelles disposicions que se’n deriven de l’aplicació d’aquest: el Decret de 9 d’octubre del 1716; els Decrets de 24 de juliol i de 20 d’octubre del 1717 i els Decrets de 22 de juliol i de 6 de setembre del 1718. Tots ells de conseqüències tan nefastes per al nostre país en tots els àmbits: polítics, culturals, administratius, tributaris ..., que varen perjudicar l’autogovern de què gaudia el Regne de Mallorca abans de Felip V.»

Com es pot vore es parla del Decret de 28 de novembre de 1715 i d’altres Decrets que vingueren després (de 1716, de 1717 i de 1718) i es demana, textualment que siga el Govern espanyol el que els derogui, no les Corts Generals. La raó, en qualsevol cas, per demanar la derogació fou la següent: per les «conseqüències tan nefastes per al nostre país [les Illes Balears? Els territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Espanya, en el seu conjunt?] en tots els àmbits: polítics, culturals, administratius, tributaris ..., que varen perjudicar l’autogovern de què gaudia el Regne de Mallorca abans de Felip V.»

Ja al nostre treball ‘Els prohoms: continuació d’una institució medieval vigent a l’actualitat. L’exemple d’Ibiza i d’altres territoris vesins de l’Arc Mediterrani’, dins les XVI Jornades de cultura popular de les Pitiüses, dedicades als ‘Prohoms, homes bons’, del març de 2016, organitzades per la Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Ibiza i Formentera, ens férem ressò d’aquest acord del Parlament de les Illes Balears de 1997, i el que podia significar, d’haver-se aconseguit la derogació dels Decrets de Nova Planta, per al Dret Privat a l’arxipèlag, però també per al Dret Públic, així com per als altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó, no només en el plànol simbòlic, sinó en l’estricte jurídic.

La qüestió de demanar que siga el Govern de l’Estat qui derogui els Decrets de Nova Planta, va ser, justament, la que s’inclogué en 2018 per la Llei de les Corts d’Aragó, 8/2018, de actualización de los derechos históricos de Aragón, en concret a la disposició final primera, del tenor literal següent: «Con el objetivo de hacer posible la superación histórica de las consecuencias negativas que, derivadas de los Decretos de abolición foral de 1707, todavía hoy padece Aragón como nacionalidad histórica, tanto en lo político o cultural como en lo relativo a la financiación, la Diputación General de Aragón se dirigirá al Gobierno del Estado español para que este derogue formalmente el Decreto de Nueva Planta de 29 de junio de 1707, que, dictado por el derecho de conquista, supuso la abolición de los fueros y libertades de que gozaba Aragón antes de Felipe V».

Contra aqueixa Llei, més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés, interposaren el corresponent recurs d’inconstitucionalitat, inclòs aqueix precepte, com a impugnat. A la sentència del Tribunal Constitucional, 158/2019, de 12 de desembre, no es declarà inconstitucional aqueix precepte (però sí molts d’altres), i es digué el següent, que té un pes jurídic indefugible: «FJ. 7. k) La disposición final primera recoge un mandato dirigido a la Diputación General de Aragón, a fin de que se dirija al Gobierno del Estado español para que éste derogue formalmente el decreto de Nueva Planta de 29 de junio de 1707, que, dictado por el derecho de conquista, supuso la abolición de los fueros y libertades de que gozaba Aragón antes de Felipe V». «Puede desde luego resultar censurable desde la perspectiva de la buena técnica legislativa. Visto desde la lógica institucional, puede incluso dudarse de la conveniencia de que, en el siglo XXI, se inste al poder ejecutivo de un Estado democrático de Derecho, sometido a las limitaciones derivadas de la propia Constitución, a la derogación de normas emanadas del poder absoluto de un monarca del antiguo régimen, en los albores del siglo XVIII. Pero, ciñéndonos a la dimensión jurídica que aquí es la única se examina, el contenido de la disposición no pasa de ser un desiderátum que nada impone directamente ni desde luego vincula al Gobierno de la Nación, por lo que carece de relevancia jurídico-constitucional».

En conseqüència, demanar-ho no al Govern de l’Estat (que ho faci, que queda com un desideràtum), sinó fer-ho com a Llei, amb forma estricta de Llei, i que aquesta derogui els Decrets, té tot el sentit del món, per la força intrínseca de la Llei que resultarà i, per estricta seguretat jurídica. Això ho deim, pel fet que si bé hom podria considerar que ja quedaren derogats aqueixos Decrets, pel joc derivat de l’apartat 3 de la disposició derogatòria de la Constitució, resulta que no ho ha entès així l’Alt Tribunal, perquè a la sentència 82/2016, de 28 d’abril, sobre la Llei de règim econòmic matrimonial valencià -declarada inconstitucional en llur integritat, i sense perjudici del vot particular del magistrat J. A. Xiol Ríos- es portà a col·lació, i s’acceptaren els arguments de l’Advocacia de l’Estat, en el sentit que «el Decreto de Nueva Planta promulgado el 29 de junio de 1707 supuso la definitiva abolición y derogación de los fueros de Valencia –que nunca se recuperaron, a diferencia de lo ocurrido en otros territorios–» i, a més, «el representante del Gobierno de la Nación concluye que tras casi tres siglos de vigencia del Derecho civil común en aquella Comunidad Autónoma, el Derecho civil valenciano que pueda estar vigente es exclusivamente de carácter consuetudinario, y vinculado esencialmente a costumbres de carácter agrario o pesquero, además de los arrendamientos históricos. Por ello, aunque la opinión doctrinal mayoritaria admite la posibilidad de recuperar esas costumbres, rechaza sin embargo la «recuperación romántica o indiscriminada» del Derecho foral valenciano. Así pues, la razón de la impugnación de la de la Ley de las Cortes Valencianas 10/2007 radica en que no refleja una realidad consuetudinaria efectivamente existente, como condición constitucional imprescindible, sino que la crea ex novo, sin conexión alguna con sus usos vigentes, tratando además de resucitar prácticas ya abandonadas por haber sido formalmente derogadas».

De manera que la derogació del Decret de Nova Planta és una primera passa per a la restitució completa de la foralitat. I això, a les Balears (i Pitiüses), també tendrà repercussió evident, en tots els ordres.

No se’ns amaga, en fi, que, davant les Corts Generals s’ha presentat per les Corts Valencianes una Proposición de reforma de la disposición adicional segunda de la Constitución española para la reintegración efectiva del Derecho Civil valenciano, pendent de tramitar-se. I, avui, per avui, d’incert resultat.

El contingut de la norma projectada és molt curt: Artículo primero. Se añade un segundo párrafo a la disposición adicional segunda, que queda redactado como sigue:

«La competencia legislativa civil de las comunidades autónomas, asumida en sus propios estatutos conforme al artículo 149.1.8.ª de la Constitución, se extenderá a la recuperación y la actualización de su derecho privado histórico de acuerdo con los valores y los principios constitucionales».

Com que aqueixa eventual reforma constitucional és, com s’ha dit, eventual, possible jurídicament, però improbable, avui per avui, la derogació dels Decrets de Nova Planta ja seria una bona eina en el camí d’aqueixa recuperació o restitució foral completa. Fins i tot, també, a propòsit de llur plasmació en el Dret Públic, com es desprèn de l’esmentada STC 158/2019, de 12 de desembre, sobre els drets històrics d’Aragó on es va assenyalar la «nulidad de los preceptos legales autonómicos que hacen de los derechos históricos fundamento del poder autonómico, objeto o finalidad de su ejercicio», declaració que no seria igual en el cas d’haver-se derogat aquells Decrets de Nova Planta i es conduiria per d’altres derroters jurídics i fàctics, segurament, el que hauria dit el Tribunal Constitucional.