La proposta de derogació dels Decrets de Nova Planta: La repercussió de la mesura a les Balears (1)

L’exposició de motius, molt curta, però de molt de contingut jurídic i simbòlic, justifica així la proposta: «Con la finalidad de conseguir la derogación expresa de los Decretos conocidos como de ‘Nueva Planta’, que afectaron a principios del siglo XVIII a los cuatro territorios con singularidades históricas, jurídicas e institucionales en el seno de la Monarquía Hispánica, conocidos como Corona de Aragón (Aragón, València, Mallorca y Cataluña), se plantea una Proposición de Ley, similar en cuanto a su finalidad al apartado 2 de la disposición derogatoria de la Constitución respecto de la limitación de la foralidad vasca».

La proposició de text normatiu, també molt curta, però igualment de molt de contingut jurídic i simbòlic, diu el següent:

«Artículo único.

En tanto en cuanto pudiera conservar alguna vigencia, se considera definitivamente derogado el Decreto de 29 de junio de 1707 en lo que pudiera afectar a las actuales nacionalidades históricas valenciana y aragonesa, sucesoras institucionalmente de los históricos Reinos de València y Aragón. También se consideran definitivamente derogados el Decreto de Nueva Planta de 28 de noviembre de 1715, respecto al histórico Reino de Mallorca, actual Comunitat Autónoma de les Illes Balears y el Decreto de Nueva Planta del Principado de Catalunya, de 16 de enero de 1716».

L’apartat 2 de la disposició derogatòria de la Constitució, a què es refereix l’exposició de motius de la proposició de llei, diu exactament el següent: «En tanto en cuanto pudiera conservar alguna vigencia, se considera definitivamente derogada la Ley de 25 de octubre de 1839 en lo que pudiera afectar a las provincias de Álava, Guipúzcoa y Vizcaya. En los mismos términos se considera definitivamente derogada la Ley de 21 de julio de 1876».

També hem de transcriure el que diu l’apartat 3, d’aqueixa mateixa disposició derogatòria del Text Constitucional: «Asimismo quedan derogadas cuantas disposiciones se opongan a lo establecido en esta Constitución».

No es pot dir que els Decrets de Nova Planta, perquè foren diversos (i no només fou un, tot i que es parli, a voltes, en singular), no vigeixen, ni que siga de manera indirecta o més que simbòlica, o no es mantenguin llurs conseqüències, perquè donaren lloc a una varietat de situacions, de tot ordre, que són la base històrica del present. Així ho ha expressat, per exemple, el Parlament de les Illes Balears, a la Llei 6/2022, de 5 d’agost, d’arxius i gestió documental de les Illes Balears amb l’article 35 sobre l’Arxiu Històric d’Ibiza i Formentera, on se refereix explícitament a l’apartat 1 d’aqueix precepte de la llei, que fou el Decret de Nova Planta de 1715 el que va crear l’Ajuntament d’Ibiza (amb Formentera) i suprimí la Universitat d’Ibiza, que les regia des del segle XIII, i va ser aqueix l’origen de l’Arxiu de titularitat de l’Ajuntament de la Ciutat d’Ibiza.

Però no és a això al que ens estam referint, al que es va crear o al que es va mutar/transformar, sinó, sobretot, ens referim al que es va suprimir o derogar o abolir «per justo derecho de conquista»; per exemple, amb el primer Decret, el Decret de 29 de juny de 1707, que va tenir al Regne de València unes conseqüències nefandes, en abolir-se, per complet, el Dret Públic, però també el Dret Privat d’aquell territori.

De manera que, a diferència de la foralitat basca, on està expressament avalada per la pròpia Constitució de 1978, la derogació de les normes que limitaven aqueixa foralitat, i ha resultat possible la plena recuperació, en el marc constitucional, del Dret Públic i del Dret Privat basc, la «restitució foral», en el supòsit dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó aqueixa recuperació ha set ben desigual, i parcial: impossible pel que fa al desenvolupament del Dret Privat valencià, tal i com s’ha fixat, sense embuts, a les sentències 82/2016, de 28 d’abril; 110/2016, de 9 de juny i 192/2016, de 16 de novembre, del Tribunal Constitucional, contra les respectives Lleis civils valencianes (de règim econòmic matrimonial, de parelles de fet i de custòdia compartida dels fills, cas de divorci o separació dels pares) i, només ho ha set, parcial i no plena, pel que fa als drets històrics d’Aragó i llur plasmació sobretot en el plànol del Dret Públic, en virtut d’allò resolt per la sentència, igualment del Tribunal Constitucional, 158/2019, de 12 de desembre.

En conseqüència, que les Corts Generals deroguin els Decrets d’abolició dels Furs dels Regnes de València i Aragó, i els Decrets de Nova Planta del Regne de Mallorca i el Principat de Catalunya, si bé no tendrà rang constitucional, almenys tracta d’atorgar una solució, amb rang legal, votada pels representants del poble espanyol en el seu conjunt, que llevarà de l’ordre jurídic aqueixes normes dictades al segle XVIII.

I fer això, tal com promou l’Associació de Juristes Valencians, com a primera passa sobretot de cara a la recuperació del Dret Civil valencià, no només incidirà positivament en aqueix camí de recuperació, sinó que, amb caràcter general si la Llei s’aprova, també tendrà repercussió a l’Aragó, envers els seus drets històrics; a les Balears (i Pitiüses) pel que fa a l’eliminació de restriccions simbòliques o mentals en la recuperació plena de llurs ordenaments històrics, i quant significaven aquestos, com igualment envers Catalunya i el seu retrobament nacional ple, enfocat sobretot des del punt de vista del Dret Públic.

No s’està, amb aqueixa Proposició de Llei, derogant la història, sinó proposant l’adopció d’una mesura amb ple contingut jurídic i simbòlic, com ho va tenir, en plena Transició democràtica, l’any 1977, la restauració provisional de la Generalitat de Catalunya, on va ser precís derogar expressament la Llei franquista dictada durant la Guerra Civil que va suprimir la Generalitat de Catalunya, tot això en virtut del Principi del contrarius actus: fer el mateix, en sentit contrari, seguint un ordre jurídic lògic.

En efecte, en virtut de la Ley de la Jefatura del Estado, de 8 d’abril de 1938, s’abolí l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932 (i amb ell, la Generalitat de Catalunya, fins al punt de dir aquella Llei de 1938 que fou aqueix Estatut «en mala hora concedido por la República»), raó per la qual per a recuperar la Generalitat de Catalunya de manera provisional, era obligat que el Real Decreto-ley 41/1977, de 29 de septiembre, sobre restablecimiento provisional de la Generalidad de Cataluña, contengués explícitament una disposició final ben clara, la segona [del tenor següent: «Queda derogada la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho»], i d’aquesta manera, en virtut de l’esmentat Principi jurídic del contrarius actus, una volta eliminada aqueixa norma limitadora i abusiva, es va poder recuperar, com a tal, amb una norma igualment amb rang de Llei, la Generalitat, de manera provisional.

Una cosa similar és el que ara es vol aconseguir. I eliminar de l’ordenament jurídic espanyol aqueix conjunt de normes, limitadores del present, dictades al segle XVIII, i que encara ens afecten, perquè no està clar que s’entenguin derogades, per se, i en tot cas, en virtut del transcrit apartat 3 de la disposició derogatòria de la Constitució.