En defensa de Gaza

Segurament que a hores d’ara, per les notícies que anem rebent dels pocs periodistes palestins que encara queden a la Franja de Gaza i que es juguen la vida a cada moment davant una situació que dia que passa és pitjor que l’anterior, amb la total inoperància, vergonyosa i sense ambages, dels Estats europeus i de l’administració nord-americana, ja no quedarà runa sobre runa, perquè tot ha estat reduït a misèria. Si tan sols fos això, encara gràcies; però, es tracta de vides humanes, la majoria població civil, que resten estroncades abans de temps, especialment els infants, mitjançant una arma que podem qualificar també de destrucció massiva: la fam. L’ONU, organisme internacional que actualment ningú escolta i que ha sigut devaluada al no-res per les grans potències mundials, ha responsabilitzat al govern de Netanyahu de la situació actual que sofreix la ciutat de Gaza, declarant que s’està matant de fam a la població amb plena consciència, és a dir, deliberadament, sense cap sentiment moralitat humana. De moment, el Primer ministre israelià nega que això sigui així, és tan sols propaganda malintencionada per a anatematitzar Israel, i avall. Llavors, per tal de crear desconcert, es dediquen a penjar-te etiquetes quan només fas que qüestionar els mètodes emprats: antisemita, et diuen. Abans, per raons històriques, significava un veto que et tancava moltes portes i que tenia molt a veure amb el racisme ètnic; ara és un acte de coratge i, sobretot, de justícia envers els més indefensos i dèbils. Sempre al costat dels més febles. Amb tot, ja poden fer les autoritats israelianes les babarotes que vulguin, ningú s’empassa l’acusació. L’argument ja no serveix per a defensar-se davant les múltiples acusacions que reben des de tots els racons del món i que mostren en temps real les atrocitats que estan fent al poble palestí. Ells mateixos, Netanyahu i companyia, són els antisemites, perquè estan perjudicant, i de quina manera, al poble jueu. Es pensen que deïficant un dàtil i empassar-s’ho ja és suficient. Qui és, doncs, el qui porta els aclucalls? Mentrestant, els infants de Gaza que tinguin la sort de sobreviure, si és que es pot dir d’aquesta manera, viuran amb les seqüeles provocades per la fam la resta de la seva vida, igual com va passar amb els jueus en els camps de concentració nazi. La història es repeteix, tot i que ara s’inverteixen els papers, els agressors són Netanyahu i el seu govern, que és el més extremista de la història d’Israel, amb llurs polítiques invasives, fent el mateix que feren els nazis als jueus en els camps d’extermini europeus, mentre que els agredits són els palestins que no tenen res a veure amb el grup armat de Hamàs, simplement són les víctimes innocents d’una matança en directe sense cap indici o senyal d’humanitat de part de les forces israelianes. No puc comprendre que és el que passa pel cap d’un soldat israelià que rep ordres de disparar a un infant que, desesperat, està fent cua per aconseguir una mica de menjar per a ell i la seva família. De fet, es parla que n’hi ha que en tornar a casa, se suïciden, ja que no suporten el pes de les atrocitats viscudes. És patriòtic això? Significa defensar la bandera? La pàtria? Sembla que hem creat un constructe ideològic basat en aquell fals patriotisme on tota acció esdevé excusable quan defenses la nació. Com deia Ernest Hemingway, en cap moment penseu que una guerra, per necessària o justificada que sembli, deixa ser un crim. Les guerres no haurien d’existir, tan sols comporten pobresa, sofriment i pèrdua. L’únic que li queda a la població gaziana és fer cua —la seva única esperança—, una cua d’hores interminables per a aconseguir, si hi ha sort i no et maten, una fogassa de pa i un brou groguenc. Gaza ha esdevingut, amb paraules de l’escriptor libanès Elias Khoury, un país on no hi ha més ombra que la que projecten les seves ruïnes. Gaza s’està convertint en un món sense noms. De què serveix guardar les claus de les cases que ja no hi són. Això ja no és Gaza, ni s’assembla, s’ha convertit en una ciutat fantasma d’on han obligat a fugir a tots els seus habitants. Aquí res no és el que és. Una nova Nakba, una nova expropiació de la terra, una nova fugida cap enlloc. Potser ens caldria dir prou de tot això, prou a què t’embenin els ulls manipulant la història, i que t’arrosseguin a la guerra amb una estirada de cabells. Prou de veure infants rondats per la mort que vacil·la. Com diu Khoury, és com si haguéssim nascut amb la mort i que en la mort moríssim. Amortallem la gent amb el seu nom i l’enterrem; però les víctimes de les matances no tenen nom ni mortalla. Els cadàvers són llançats a una fossa comuna on desapareixen perquè no són un nom, sinó una xifra. Això és el que fa por de debò, les xifres. La gent, si ha tingut sort, carrega amunt i avall les fotos dels morts i dels desapareguts. Substitueixen els noms per les imatges. Estem aclaparats de veure’l cada dia en les notícies, el temps ens mata, i a sobre fingim que som nosaltres que el matem. En els anys noranta del segle passat, Joe Sacco —el conegut autor de La Gran Guerra, on ens transmet en precisió el primer dia de la batalla de Somme, l’1 de juliol de 1916—, va recollir en forma de novel·la gràfica la història de Palestina, un treball seriós d’investigació per entendre el paper que l’Orient Mitjà juga en la geopolítica contemporània, el d’un conflicte que malauradament s’eternitza amb el temps. Recomano el còmic, un treball ‘de camp’, com diu ell. Tanmateix, no hem d’oblidar el més recent, La Guerra de Gaza (2024), una dura crítica al genocidi que s’està fent a la Franja de Gaza.