Satisfets però crítics

A mitjan mes d’agost, com cada any des de 2003, es feu pública la darrera edició de l’Academic Ranking of World Universities (ARWU), més conegut com el Shanghai Ranking. És aquesta una selecció i classificació de les mil millors universitats del món realitzada a partir de sis criteris, tots ells relacionats amb el que constitueix l’ànima de la Universitat: els resultats de la recerca. Els mitjans de comunicació de Balears es feren ressò d’aquesta nova edició i posaren el focus, com no podia ser d’altra manera, en la situació de la Universitat de les Illes Balears (UIB), i remarcaren que havia baixat en relació a la classificació de l’any passat. Els titulars foren contundents i amb connotacions gens positives per al prestigi de la UIB: «La UIB baja un escalafón en el ranking de mejores universidades», «La UIB desciende en el ranking de universidades de Shangai».

Els encapçalaments de la notícia no mentien. Efectivament, la UIB havia passat de situar-se en la posició d’entre les 601-700 millors universitats (rang on estava emplaçada en les edicions dels dos anys anteriors; en el 2019 arriba a posicionar-se entre les 500 primeres) al grup d’entre les 701 i 800. No es va posar en valor, però, que la UIB figurés a la llista de les millors universitats del món, la qual cosa ja és tot un mèrit. Tampoc no es va precisar que en un àmbit de recerca –el de la Gestió Hotelera i Turisme– la UIB consti entre les 100 millors; en un altre –Oceanografia– entre les 150; en tres més –Ecologia, Ciències Atmosfèriques i Psicologia– en el grup 301-400, i en Física entre el 400-500. És a dir: també haurien estat titulars encertats com ara «La UIB entre las mejores universidades del mundo», o «La UIB entre las 100 mejores universidades del mundo en Gestión Hotelera y Turismo».

Que la UIB aparegui en el rànquing de Xangai és meritori. Ho és, primer de tot, perquè són poques les universitats espanyoles que hi són presents: 36 de les 96 existents, totes elles de titularitat pública menys una. Aquesta evidència contrasta amb la convicció arrelada en amples sectors de Balears que la privada representa l’excel·lència mentre que la universitat pública encarna la mediocritat. És aquesta una fal·làcia sovint airejada des dels mitjans. No em resisteixo a ressenyar que fa poc, un columnista, normalment perspicaç, comentant en un diari local l’aterratge d’un altra universitat privada a la nostra comunitat, va pregonar que «arriba l’excel·lència». El missatge era tan diàfan com erroni: l’excel·lència universitària recala a Balears gràcies a una privada. Tant se val que aquesta universitat, al contrari que la UIB, no aparegui (ni se l’esperi) entre les millors del món. Quina creu!

Hi ha un segon motiu que fa meritòria la posició de la UIB en el rànquing de Xangai. És la nostra una institució, encara jove, que s’ha desenvolupat en un entorn no especialment propici per a la recerca i l’ensenyament superior. Durant anys i panys, Balears s’ha situat a la cua tant en la despesa per estudiant com en inversió en investigació i recerca. No queda molt lluny l’any en què a Balears es dedicaren més recursos públics a les televisions locals que al pressupost de la Universitat!

La satisfacció perquè la UIB estigui entre les millors universitats del món s’hauria d’acompanyar, però, amb una actitud vigilant i crítica. Davant qualsevol passa enrere, per petita que sigui, davant qualsevol atac gratuït al prestigi de la UIB, no es pot actuar com qui sent ploure. Enguany, efectivament, la UIB ha retrocedit en el rànquing global de Xangai. És convenient indagar per què s’ha produït aquest retrocés, tot i una política universitària més centrada en la recerca que en donar resposta a les demandes formatives. Potser seria convenient incentivar els àmbits de recerca que més contribueixen a posicionar bé la UIB i establir polítiques que incentivin la investigació en àmbits amb menys resultats.

Satisfets, sí, però sempre amatents i amb esperit crític, que són actituds que també formen part de l’ànima de la Universitat.