Cap a una política turística més eficient

S’ha de reconèixer que el disseny i l’aplicació de la política turística pot ser més complicat que la d’altres sectors. El cert és que el turisme està integrat per un nombre considerable de subsectors que d’una manera directa o indirecta pretenen satisfer les demandes dels turistes. Això fa que una determinada mesura pugui recaure favorablement en uns i negativament en altres. Evidentment les mesures aplicades han de tenir l’objectiu de resoldre un problema independentment de l’activitat perjudicada. Fins i tot, es dona el cas de que una política que afecta a tothom no es pot implementar per entrebancs polítics o legals com veurem més endavant

Un exemple és l’anomenada ecotaxa. He dit en altres ocasions en aquest diari que és un dels instruments per lluitar contra el gran problema, juntament amb el de l’habitatge, de la massificació. En aquest sentit, volem seguir manifestant que l’objectiu és incrementar al menys els trams més baixos de l’actual taxa turística per convertir-ho amb una quantitat única, per exemple, de 4€ diaris o pot ser una mica més, ja que, com sabem, és el que es paga en els establiments hotelers de màxima categoria . I això perquè? Per no afavorir, com es fa ara, als turistes que paguen menys de 4€ diaris i que són els que tenen un nivell de despesa inferior i ofereixen una rendibilitat social més baixa, o negativa. Si volem que una possible disminució del turisme no afecti als ingressos totals produïts per aquest, la disminució hauria de tenir lloc en els turistes que menys gasten, que són, en general, els que s’allotgen a establiments turístics d’inferior categoria.

Hem començat dient que és normal que les polítiques turístiques incideixin de forma diferent en els subsectors que integren el sector turístic. La taxa turística actual es paga en els establiments d’allotjament legals, i no incideix directament en altres subsectors com la restauració, les compres o l’oferta d’activitats d’animació i esbarjo. El millor seria que aquesta taxa es pagués als aeroports i als ports, la qual cosa faria possible aquesta neutralitat desitjada entre els subsectors, si bé és cert que no pot discriminar segons l’estada,es a dir, segons els dies que el turista roman a les illes. Perquè el cert és que les autoritats espanyoles representades a AENA no ho permeten. Per tant, no queda mes remei que mantenir el sistema actual.

Encara que el sistema, avui, recaigui en els allotjaments, hi ha mesures que ho poden compensar. Per exemple, la persecució de l’oferta il·legal d’habitatges pels turistes i la dràstica limitació de concessions per legalitzar nova oferta, afavoreix tot el que actualment és legal, principalment l’oferta hotelera. Cabria la possibilitat de que un creixement de la taxa turística, que necessàriament ha de tenir l’objectiu de disminuir la massificació, no tingui el resultat desitjat si l’increment del seu preu no disminuís l’arribada de turistes. Això podria passar perquè l’increment de l’impost no seria en cap cas tan gran com l’anunciat pel batle de Barcelona: una pujada de fins a 15€ diaris en el període 2026-2030.

Per tant, si l’augment de la taxa no aconsegueix desincentivar la vinguda de turistes d’inferior nivell de despesa és evident, però, que produirà un increment de la recaptació d’ingressos. Lo que ha de quedar clar que al menys la pujada d’aquests ingressos s’ha de dedicar d’una forma finalista a reduir la massificació. La solució no es fàcil, però s’han de derivar recursos a la disminució de l’oferta a través de compres d’hotels obsolets i incentivar que siguin reconvertits en habitatge social, entre altres mesures.

Hem descrit un exemple de la tan necessària política turística, sobretot en temps de massificació i dels seus efectes secundaris. Diferents experts han plantejat un raonable diagnòstic de la situació. No son necessàries gaire més elucubracions que ens fan perdre el temps. Ara el que cal és desenvolupar més mesures a més de les que s’estan començant a posar en marxa, com la difícil persecució de l’oferta turística il·legal. L’ecotaxa no és la única però te els seus avantatges, la coherència entre aquestes mesures és bàsica per poder enfrontar-se als dos grans problemes esmentats, l’habitatge i la massificació.