Quines nits aquelles a l’Hospital de Nit

Aquest juliol fa quaranta-un anys que vaig començar a fer feina de monitor social a l’Hospital de Nit. En aquell estiu de 1984, jo acabava de llicenciar-me del servici militar al RAMIX 32 de Melilla i reprenia el vincle laboral amb l’Associació Marginats La Sapiència, tasca vocacional que vaig dur a terme fins al punt d’estar «cremat» i tirar la tovallola el novembre de 1997. Però la història venia d’abans.

El dia que Jaume Santandreu va desembarcar a La Sapiència amb la seva tropa de marginats, els meus pares ja eren allà. Era març del ‘76 quan mon pare, l’amo en Guillem de La Sapiència, exercia de custodi d’aquell gran casal de la plaça de Sant Jeroni, deixat de la mà de Déu des de la sortida de l’últim col·legial sapientí. Aleshores, mon pare i ma mare, na Maria del Carme, foren els primers col·laboradors in situ a fer costat a Jaume Santandreu, un moment històric de transició en què les institucions municipals ignoraven aquella crisi i l’Església de Mallorca mirava cap a una altra banda. Als meus 12 anys vaig ser testimoni directe d’aquella emergència humanitària, tot descobrint el quart món i les seves misèries a Sa Calatrava revolucionària de l’època. A poc a poc, amb la bona fe d’un gran grapat de gent anònima totalment entregada a la causa va sorgir el Voluntariat. Una temerària colla de pioners que havia respost a la crida d’en Jaume per atendre amb cos i ànima els manobres rebotats del «boom turístic», la majoria amb problemes d’alcoholisme, a més a més dels oblidats follets de carrer que tampoc no encaixaven en el nou Estat del Benestar.

Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres

Record que en Jaume molts de capvespres, abans d’entrar de guàrdia nocturna, s’aturava a ca nostra per sopar, doncs les sopes mallorquines que cuinava mon pare (el darrer COC de La Sapiència) eren el seu plat preferit. Les converses de sobretaula eren tan exquisites que per mor d’ell em vaig enganxar a la poesia com a fil conductor de la vida. La lectura de Els negres ajuden a fer fosca, Dos pams d’home o Cançons pel meu poble varen marcar la meva juvenil dèria literària, com també la sort de poder llegir l’esborrany de Camí de coix, que després obtendria el Premi Ciutat de Palma de novel·la (1980). Panxa en calma, l’amic Jaume s’endinsava en el cor de les tenebres. L’Acolliment La Sapiència, a mitjanit, presentava un quadre fantasmagòric, amb bestioles humanes roncant pertot arreu. Els voluntaris que gosaven fer les imaginàries quedaven tocats. Hi havia matalassos i flassades escampats a terra, voltant-voltant del claustre, i totes les antigues cambres estaven plenes d’àngels caiguts entre tossines malaltisses. La tensió regnant tallava la respiració dels insomnes, i tot plegat feia feredat, però al bell mig de tants de psicòtics i lletjos dorments la sola presència d’en Jaume posava pau. Imposava respecte. Ell sí que feia «olor d’ovella», talment com un deixeble contemporani del Bon Jesús. No debades sempre va reivindicar la modernitat de l’Evangeli.

"Jaume Santandreu fue un personaje único"

Quan l’Església va voler recuperar el Col·legi de La Sapiència del seu estat ruïnós per construir allà mateix el Seminari Major, l’equip d’en Jaume es va reinventar obrint l’Hospital de Nit a un cantó del decadent edifici de La Misericòrdia, i alhora va inaugurar l’Alberg de Transeünts Can Pere Antoni en el barri de Llevant, que és on vaig guanyar-me el primer sou treballant de monitor de nit abans d’anar a la mili. Més endavant vengueren els tallers de laborteràpia i reinserció i es fundaren les comunitats terapèutiques de Can Gazà, Son Ribes i Es Puig des Bous. Centres com Es Refugi, Marginàlia o Sa Placeta, la polèmica llar per a drogoaddictes en actiu, eren encara una quimera. Si avui en dia Palma compta amb un ample ventall de Serveis Socials és en gran part gràcies a la valenta iniciativa de Jaume Santandreu, tot i que els polítics i tècnics són els que es pengen les medalles.

L’Hospital de Nit fou la meva universitat, i els meus mestres, els «carrilanos» que l’habitaven: El Niño de Almería, el Jaro, Talavera, Fidelio, el Murcia, Eugenio, La Bombón i tants de meravellosos pobres dignes de les benaventurances, juntament amb els companys monitors, el personal d’administració, intendència i manteniment i les Filles de la Caritat, que s’ocupaven de la Infermeria. L’objectiu principal era cobrir les necessitats mínimes bàsiques que tothom es mereix: higiene, alimentació, assistència mèdica, llit i calidesa humana. Amb l’ajuda puntual dels voluntaris, en Jaume cada vespre obrava el miracle dels pans i els peixos només per donar sopar a tota aquella legió d’indigents, cosa que va aprendre seguint l’exemple de mon pare, qui a La Sapiència ja feia el mateix.

Aquelles vetlades a la fresca al vell pati de La Misericòrdia envoltats de prínceps gatussos per l’alegria de viure un jorn més; les tertúlies davant la tele sobre el món, la bolla i els bollats dins un nigul de fumadors de Celtes curts; l’embriagadora oratòria d’en Jaume a les assemblees cara a cara amb el lumpen; els emotius sermons quan algun dels residents es moria a la casa i se li oficiava un funeral domèstic a la Sala General de l’Hospital de Nit. Per a mi, que ho vaig viure en primera persona, tots aquests passatges foren tan enriquidors com extraordinaris.

A la recerca d’un lector crític, el Jaume escriptor m’havia anat mostrant el procés de creació del llibre Descalç al carreró de les serps (1988), i puc dir que l’experiència de fer feina amb ell i suportar el seu caràcter agredolç ja era tot un viatge al centre d’aquella novel·la.

El capellà obrer ens va ensenyar la política de fets consumats. Comunisme de potada i fora por, ja que val més demanar perdó que permís. Entre d’altres escandaloses «santandreuades», em remou les entranyes una batalleta de juny de 1987, quan una vintena d’usuaris i monitors de l’Hospital de Nit ens encadenàrem a l’estàtua del Rei En Jaume de la Plaça d’Espanya en plena campanya electoral. De matinada, una guarda de llops d’asfalt, capitanejada per Jaume Santandreu, tots vestits de blanc amb ponxos peruans, conquerírem l’epicentre urbà, on vàrem romandre nit i dia a la intempèrie al llarg d’una setmana per a reclamar «un Estat d’emergència per a la misèria». Una altra de les sonades proclames deia: «La burocràcia és la sangonera dels drets socials». Per desgràcia, aquest manifest encara no ha prescrit… Que ens vegem en el Cel!