La banalitat de l’absurd

Mentre l’exèrcit israelià dispara de manera impune i covarda contra els palestins que cerquen desesperadament menjar en els punts militaritzats de distribució d’ajuda que porten a terme contractistes nord-americans sota el vistiplau del govern de Netanyahu, són cosits a trets talment com si fossin conillets dins d’un laboratori. Fonts del conegut diari israelià Haaretz asseguren que els soldats israelians tenen ordres de disparar contra la població palestina que arriba als punts d’arranjament d’ajuda humanitària; però tot i admetre que està malament, l’exèrcit més ‘moral’. —com diu Netanyahu— del món, ho fa… Mentre proliferen arreu els cotxes elèctrics, diguem-ne marca Tesla com un dels més coneguts, que una vegada acabats no contaminen, però sí que contamina, i molt, el seu procés de producció fins al punt de qüestionar els seus beneficis. Segons alguns estudis, els cotxes elèctrics contaminen entre un 11% i un 28% més que els dièsel i això és perquè les bateries d’aquests cotxes estan fabricades a partir del liti, cobalt i magnesi, per no parlar d’un alt consum d’energia. Si la finalitat d’aquests cotxes és reduir el CO2, és a dir, el mínim d’emissions possibles de diòxid de carboni, tampoc s’aconsegueix gran cosa. Hem de pensar i recordar a la ciutadania que per recarregar les bateries també es genera CO2 i entre una cosa i l’altra, gairebé no guanyem res, tan sols millora la tecnologia, però no l’atmosfera… Mentre Steven Spielberg passeja per les nostres costes amb el seu iot Seven Seas, valorat en uns dos-cents cinquanta milions de dòlars, fent gala de la seva fortuna, altres a penes arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques. I a l’entremig de tants de ‘mentre’, la boda entre Jeff Bezos i Lauren Sánchez a la ciutat de Venècia. Extrec d’algunes de les revistes més conegudes de la premsa del cor els següents detalls que ara esmento succintament: un selecte grup de dos-cents invitats, per descomptat tots ells multimilionaris, han llogat un estol de trenta taxis aquàtics, així com noranta avions privats, quatre megaiots, vint-i-set vestits per a la núvia per a tan sols tres dies, hotels de luxe que costen uns dos mil dòlars per nit, sense tenir en compte les reserves per a familiars i amics més pròxims, càterings de tres estrelles Michelin, regals de vidre de Murano pels convidats, un petit detall perquè marxin contents. En total, segons càlculs de Forbes, la despesa fou d’uns vint milions de dòlars, amb un marge d’error d’uns cinc milions tirant cap amunt. Altres fonts parlen d’un cost de més de cinquanta-cinc milions. Així i tot, no ha estat una de les bodes més cares de la història, n’hi ha hagut altres que han triplicat la quantitat esmentada. Tanmateix, ha estat la més cara d’aquest any. Certament, que per a Venècia, ha creat un impacte econòmic rellevant per al turisme que s’estima en més de mil milions de dòlars, això sí, les protestes dels venecians també s’han fet sentir, «fora de la nostra llacuna» cridaven, a mesura que s’apropava l’esdeveniment de l’enllaç matrimonial, una mena de ‘reality show’ de superluxe, curull de liposuccions, bòtox i pròtesis mamàries, com així butxaques plenes de doblers. Malgrat les donacions ‘altruistes’ de Bezos a algunes institucions culturals venecianes per un valor d’uns tres milions, la seva filantropia no ha impressionat a la població que, any rere any, ha de suportar la massificació turística. Fins i tot, molts venecians quan arriben els mesos de juliol i agost, fugen de la ciutat per a cercar llocs més tranquils per a poder descansar. Això us sona, no: la Mallorca que camina de pressa sense obstacles per a convertir-se en la Venècia d’Espanya, i que ho fa sense aclucar els ulls. Anem a tir fix. A nosaltres, poc ens importa si en Bezos és casa o no i les despeses que això ha comportat. O potser, sí. Únicament ens preocupa el que hi ha al darrere, l’ètica, la manera com s’ha portat a terme una boda que s’ha construït gràcies al poder dels monopolis, del treball de molta gent i que ha enriquit desmesuradament al propietari d’Amazon. Penso molt en els seus empleats, una gran majoria amb contractes temporals sense continuïtat, amb una jornada de dotze hores i que malviuen amb un sou baix i que a penes arriben a finals de mes. Amazon és un monstre que s’ha menjat l’activitat econòmica tradicional de moltes llibreries, botigues de roba, merceries, llar i mobles, electrònica, joguines i tantes altres per a convertir-se en un dels primers proveïdors del mercat global. L’autònom, el petit empresari, està desapareixent, incapaç de competir amb un gegant que tot l’arrasa. Ara, aquesta empresa està estudiant, com tantes altres, eliminar molts llocs de treball amb robots. No pateixis, diu un eslògan, si un robot et pren la feina, sempre et pots dedicar a reparar-lo. Sembla que davant un món que se’n va en orris, almenys aquesta és la impressió de no pocs, encara hi ha gent que frivolitza, que els manca profunditat i seriositat respecte al que diu i després fa. Un bon exemple ho tenim amb els nostres polítics, especialment, amb l’últim escàndol que hi ha hagut en les files del Partit Socialista, que s’ha convertit també en un ‘reality show’. Un entreteniment més durant aquest estiu que es presenta tòrrid. I ja que hem parlat de Bezos, una recomanació estiuenca en forma de lectura, la d’Alec MacGillis i el seu estudi sobre Amazon, A l’ombra d’Amazon. Una història del nostre futur, no dic l’editorial per no fer-ne propaganda.