Els extrems es toquen

Tradicionalment, la diferència entre dretes i esquerres radicava en la defensa, per part de cadascuna d’aquestes ideologies, de valors propis i diferents dels de l’altre. Jo, però, no sé veure aquestes diferències quan parlam dels respectius extremismes. Els diversos corrents de l’anomenada extrema dreta tenen més diferències entre sí que, en conjunt, amb l’extrema esquerra. Quan he intentat aclarir què va ser el feixisme, la definició més apropiada que he trobat (a l’Enciclopèdia Catalana) és que «el feixisme és allò que va fer Mussolini». I, si ho comparam amb el nazisme o el franquisme, trobam més diferències que similituds. Les aproximacions actuals són, crec, més acurades, possiblement perquè van en una altra direcció: ara ja es diu que la característica principal de l’extrema dreta és la violència i la mentida. No és una característica ideològica, però sí molt definitòria, i, certament, compartida amb l’extrema esquerra. Hitler va liquidar 6 milions de jueus, Stalin, 6 milions d’ucraïnesos, i Franco, més modestament, va provocar la mort d’un milió d’espanyols, dels quals 50.000 després de la guerra. Ara Putin fa matar els opositors polítics, i Trump ordena als seus partidaris l’assalt al Capitoli ( i després els amnistia). A França ja són molts aquells que senten la mateixa aversió contra Mélenchon que contra Marine Le Pen: un socialista va arribar a dir que era necessari desistir a favor del Nou Front Popular (amb el LFI de Mélenchon) contra el RN de Le Pen només perquè aquesta podia guanyar i Mélenchon no. De fet, poc després, extrema dreta i extrema esquerra votaren juntes la moció de censura contra el demòcrata Barnier. A l’estat espanyol, ja Julio Anguita, amb la seva «teoría de las dos orillas», s’enfrontà al PSOE i afavorí l’arribada al poder d’Aznar. I Ada Colau no va patir gens per juntar els seus vots als del PP per fer batle Collboni. Són versions modernes del pacte de no agressió entre nazis i comunistes que l’any 1939 (pacte Molotov-Ribbentrop) acordaren amigablement repartir-se Polònia. Però qui ha explicat de manera més planera que extrema dreta i extrema esquerra s’assemblen ha estat l’ex-ministre francès Luc Ferry quan ha dit: «Els comunistes i l’extrema dreta són ben iguals; passa, si de cas, que pots tenir amics comunistes, però no en pots tenir cap d’extrema dreta». 

Una altra característica ben diferenciada que iguala els extrems és l’estil de fer política. Vicent Partal ho clava quan ho defineix com a «coherència inversa». Ho predica dels Comuns però val també per a tots els autoritarismes (VOX, per exemple): «No són coherents a favor d’una idea, d’una concepció del món, d’una manera d’entendre la societat, d’un projecte polític, en definitiva, sinó contra uns altres. La referència i guia que tenen no és el pensament propi o els valors propis sinó el pensament i el valor del contrari. I per això la seva coherència es limita a voler sempre el mal de l’altre (...) I aquest és el prisma a partir del qual ho decideixen tot (...) Com que viuen tan sols per anar a la contra, quan els toca manar els importa un rave aconseguir res».

Ara mateix, com sempre, comparteixen enemic: el projecte de la Unió Europea i la seva defensa radical de la democràcia.