Justícia social, territori i accés als recursos

Davant la creixent pressió sobre els recursos naturals, els serveis públics i les infraestructures, des de certs espais de poder s’imposa una lògica profundament injusta: es demana a la població resident que faci una passa enrere, que cedeixi espai, drets i qualitat de vida per afavorir interessos estrictament comercials, vol dir privats. Aquesta narrativa, que normalitza la pèrdua d’accés a l’habitatge, a les platges o als serveis essencials, vulnera els principis fonamentals dels drets humans i de la justícia social, al mateix temps que consolida un model social basat en l’estatus econòmic.

El territori, l’espai social i físic, no és neutre és una construcció col·lectiva que reflecteix el treball, les cures i la cultura de les comunitats que l’habiten. Per altra banda, no fa falta recordar que la saturació turística i l’extrema mercantilització del sòl contribueixen a un model deshumanitzador en què els residents passen a ser considerats prescindibles, una molèstia, fins i tot un obstacle per a certs negocis. Ho evidencien declaracions tan escandaloses com «los mallorquines no pretenderán ir a la playa en agosto», que expressen fins a quin punt s’ha assumit com a natural l’exclusió de la població local del que és allò comú.

Aquest desplaçament simbòlic i material genera malestar, i no hauria de sorprendre que aquest malestar s’estengui i impregni àmplies capes de la societat. La teoria de la privació relativa explica que la frustració no neix només de la manca, sinó de la percepció d’injustícia: veure com uns pocs, ja siguin turistes o inversors, tenen accés fàcilment al que es nega sistemàticament a la població local (oci, habitatge, serveis bàsics...) es viu com un greuge. I quan no es respecten els canals per expressar aquest malestar, es quan l’anècdota passa a ser viscuda com una ofensa.

Aquest procés d’exclusió s’agreuja encara més per l’arrogància institucional d’alguns representants públics. Durant el franquisme, la supèrbia del poder cec i arrogant de la dictadura, va silenciar les veus populars i ara es pretén ridiculitzar-les, pel que fa al cas, amb el mateix desitj d’extingir-les. Un exemple clar és la resposta de la portaveu de Vox al Parlament: davant la convocatòria de la manifestació d’aquest diumenge contra la saturació turística, quan declarà que «ells anirian a la platja el dia de la protesta». És una mostra evident de menyspreu envers el malestar social.

En defensa dels drets comuns, cal construir una alternativa. Una visió inclusiva del territori, alineada amb la justícia espacial, que defensi una distribució equitativa dels recursos naturals i posi fre a la seva sobre explotació. L’accés a l’habitatge, a la salut, a l’educació i als espais naturals ha de ser un dret garantit per a tothom, no un privilegi reservat a uns quants. No podem acceptar amb passivitat la privatització de les darreres platges verges amb l’argument que «no molesten a ningú, la platja és de tots», quan es pretenen festes per a milionaris als últims arenals que ens han premés conservar, en realitat això implica una apropiació d’allò col·lectiu en benefici del negoci individual.

La justícia social no pot ser condicional ni temporal. No pot dependre de l’estatus econòmic ni de si una persona és considerada ciutadana a temps complet o parcial. El que és comú no es protegeix excloent, sinó compartint. Per garantir una societat democràtica, cohesionada i en pau, cal assegurar que tothom qui contribueix a la vida col·lectiva també en pugui gaudir dels fruits.