Cristo!, va dir el mossèn

«Cristo!», va dir el mossèn que l’acompanyava en sortir del despatx. Com si fos un camioner acostumat a flastomar. Havien anat a veure el senyor bisbe per rebre una renyada per les malifetes que li solien fer. En Jaume Santandreu sempre va tractar amb marginats, tant si eren seglars com capellans. I me contà aquesta feta fa molts d’anys, quan encara el preocupava distingir entre l’Evangeli i la Jerarquia.

En tornar del Perú, a l’Hospital de Nit, ja tirava a comunistot, però s’apuntà a l’Esquerra Republicana. Li vaig presentar n’Àngel Colom i tot d’una va sortir el tema de la immigració; en Colom li explicà que, per exemple, l’Ajuntament havia cedit un pis a una família gitana necessitada i al cap d’una setmana ja no hi havia cap canonada de plom perquè les havien venut a pes i es quedaren sense aigua corrent. Ambdós consideraren complicat el problema.

Era l’época de Joan Hortalà president del partit i els convidaren a tots dos a fer una intervenció a Berga, a la Diada del Pi de les Tres Branques: foren molt aplaudits, però més en Santandreu. Mentre dinàvem amb el batle, n’Hortalà va sentir la necessitat de punyir-lo dient-li que no tenia massa mèrit fer bé els discursos perquè, capellà com era, tenia el llibre de fer sermons. En Jaume no s’inmutà, però, assenyalant-lo amb el dit, li enflocà amenaçadorament: «També tenc el de repartir hòsties!».

La darrera conversa que vaig tenir amb ell fou fa un o dos mesos, sobre el seu llibre Apoelegies, un aplec de sermons de funeral. Li vaig fer observar que, com tots els artistes, tendia a exhibir els molts recursos literaris que dominava, però en aquest llibre demostrava que també podia ser molt bo quan oblidava l’expressió barroca i el lèxic recreat. Quan fa el sermó de sa mare i el de la seva germana mortes, abandona tota floritura i li surt només el català llis, auster i precís dels pagesos de Manacor. Li va agradar l’observació, que trobà pertinent.

Al cel sia.

Suscríbete para seguir leyendo