Gràcies, Jaume

Fa una estona que m’he assabentat de la notícia. Ens ha deixat Jaume Santandreu, l’adalil i emblema dels marginats, la persona que va fer de Can Gazà i altres instal·lacions destinades a hostatjar els més desposseïts la seva parròquia particular, el seu credo irrenunciable. No deixava ningú indiferent, en Jaume. Li agradava la provocació, és vera; però no ho és menys que les seves escomeses contra la institució de l’Església obriren els ulls als sectors més immobilistes i conservadors, com finalment va acabar per reconèixer el propi Papa Francesc amb relació als abusos comesos per no pocs prelats i capellans al front de les seves respectives parròquies, especialment els relacionats amb una repugnant i fastigosa pederàstia.

Mallorca llora la muerte de Jaume Santandreu: “Deja un legado de dignidad y justicia”

De fet crec que mai va deixar de creure, en Jaume, almenys en el sentit d’allò que al seu parer i de moltes persones creients tracten de transmetre les escriptures dels Evangelis. La seva era una església humil i combativa, com la que predicà Jesús fent fora els fariseus, que l’havien convertida en un indret per a les transaccions i el comerç més roí i banal. Això li ocasionà no poques topades amb els estaments oficials de la cúria, potser a vegades amb alguns excessos verbals que tanmateix no enfosqueixen la seva tasca a favor de les persones més vulnerables i desprotegides de Mallorca.

Jaume Santandreu, per sempre

Però en Jaume era també una persona sensible al sofriment, solidària davant aquells esdeveniments que trastocaven inesperadament la vida d’aquells que l’envoltaven. Record que en una ocasió, amb motiu de la convocatòria que un diari local feia als escriptors i escriptores de Mallorca per celebrar el dia de Sant Jordi, en Jaume s’acostà i em digué: «Jo sabia que havia vengut per a una cosa important, i ara ja sè per què». Va ser als peus de La Misericòrdia. Aquest mateix any havíem perdut el segon dels nostres fills i vaig sentir aquelles paraules com una immensa i càlida abraçada, gairebé tan gran com el llegat que, sens dubte amb molta més llum que ombres, ens ha deixat definitivament.

Sant Andreu